Ade Sidibe és un noi de 18 anys, és el menor de 5 germans, va sortir amb 12 anys del seu país, Mali, a la recerca del futur somiat a Espanya que els seus germans li contaven que podria aconseguir.

Durant gairebé 3 anys va estar immers en aquesta aventura, la qual va realitzar al costat del seu millor amic Djaky, a peu i plena d’adversitats a les quals es va enfrontar amb valentia i tenacitat.

L’inici del viatge

Vivia a Mali amb la meva humil família. Els meus germans, tots majors, sovint comentaven que Espanya era un bon país per a construir un futur digne per als joves. Jo així ho imaginava i li vaig comentar la idea de començar aquesta marxa a una de les meves germanes.

Vaig parlar amb el meu millor amic Djaky i entre els dos planegem el nostre camí cap a Espanya.

Mai imaginem el que viuríem durant els gairebé 3 anys de trajecte.

El Primer Pas: Mauritània i Algèria

Una nit, vam emprendre el viatge. Vaig escapar de la meva casa per la part posterior i vam posar rumb primer a Mauritània, on treballem durant un any per a aconseguir diners. El nostre segon destí va ser Algèria.

Per a arribar allí, vam haver de passar novament per Mali, sense visitar el nostre poble ni veure les nostres famílies, només travessem el país per a arribar a Algèria, on igualment treballem durant un any i un mes per a reunir diners per a continuar el viatge.

El Desafiament al Marroc

El nostre següent destí va ser el Marroc. L’estada allí va ser la més difícil. Dos nens de tot just 14 anys vivint al carrer, sense diners. Al Marroc passem un any, dormint al carrer, planejant com travessar la frontera per a arribar a Espanya. Gràcies al meu germà que m’enviava una mica de diners, aconseguim menjar i trobem la ruta cap al nostre destí.

Intentem travessar la frontera del Marroc amb Ceuta fins a 7 ocasions. No va ser fins a l’octava quan ho aconseguim. Recordo que Djaky va creuar primer, i jo vaig haver d’esperar una setmana més. Durant aquesta setmana, vaig conèixer a un altre noi malià que es trobava en la meva mateixa situació. Junts ens ajudem a sobreviure, mentre esperàvem l’oportunitat per a creuar.

La Tempesta i el Creuament de la Tanca

Aprofitem una nit de tempesta per a intentar creuar. Primer saltem la tanca del Marroc, que és més baixa, però més complicada a causa dels pinxos i fulles. Ens tombem en el terra i ens arrosseguem per a evitar ser detectats pels gossos de la policia marroquina.

Afortunadament, la falta de llum ens va beneficiar, ja que no va haver-hi alarmes quan toquem la tanca. Finalment, creuem la tanca de Ceuta amb l’ajuda del material que havíem comprat al Marroc.

Arribada a Ceuta i Nova Vida

Després de creuar la tanca, vam córrer i ens vam amagar a la muntanya. Finalment arribem a un centre d’immigrants i demanem ajuda. Allí, em vaig retrobar amb Djaky. Em vaig sentir feliç en comunicar-li a la meva família que havia arribat a Espanya. Vaig arribar a Ceuta (Espanya) el 20 d’octubre de 2023, amb 15 anys, després de més de 3 anys de camí. Vaig estar en un centre de menors, vaig fer alguns cursos i vaig conèixer a gent molt bona. Encara mantinc amistats d’allí.

Després d’un temps a Granada, em van traslladar a Jaén, on visc ara en un pis d’autonomia després de complir la majoria d’edat. El meu amic Djaky i un altre company estan a València. M’agradaria retrobar-me amb ells. Ja tinc el meu permís de residència i treball com a ex tutelat, però també m’han concedit la protecció subsidiària pel conflicte a Mali. És una decisió difícil, perquè necessito treballar i reunir diners per a reunir-me amb la meva família, però la protecció subsidiària m’impedeix tornar a Mali.

Agraïments i Esperança

Des de la Fundació Don Bosco, i amb l’ajuda de Buzzetti, m’estan assessorant per a prendre la millor decisió. Estic agraït pel seu suport. Vull continuar formant-me per a construir la meva nova vida a Espanya, però sense oblidar la idea d’algun dia tornar a Mali per a visitar a la meva família.