«Cinema i família. Descobrir els valors a través de les pel·lícules de la nostra vida. Explora el poder de les pel·lícules i les sèries per connectar-nos amb els valors familiars» ha estat presentat a Santos Ochoa pel seu coordinador, Daniel Arasa, i un dels autors, el salesià d’Osca Josan Montull. Davant d’un auditori que ha vessat l’espai, han exposat el sentit d’aquesta obra en què participen un rector, catedràtics i persones «serioses en coneixements i veterania, i uns quants joves més amb un ventall de temes».

María Ángeles Almacellas, Guillermo Altarriba, Ignacio Eufemio Caballero, Willy García, José Miguel Hernández López, Nacho Laguía, Alfonso Méndiz, Josan Montull, Ramón Ramos, Isabel Rodríguez Alenza, Javier Rodríguez Fraile, Miguel Fernando Ruiz de Villalobos, Gloria Tomás, María Consuelo Tomás i Ninfa Watt han estat coordinats per Daniel Arasa, en un llibre editat per Sekotia.

Ha exposat l’executòria de CinemaNet, una associació sense ànim de lucre que promou valors humans, familiars, socials i educatius a través del cinema. Un projecte cultural basat en la idea de servei, de formar i elevar les persones a través del suport audiovisual, nascut fa 27 anys a Barcelona. Ha instituït des dels anys 90 el Premi Trajectòria, que s’han endut personalitats com Toni Leblanc, María Isbert, Mary Carrillo, Asunción Balaguer, María Galiana, Alfredo Landa, Alberto Sordi, Mel Gibson, Manolo Escobar, Andrezj Wajda i Julia Gutiérrez Caba.

«És un llibre que aporta molts aspectes», ha sentenciat Daniel Arasa, concèntric però excèntric. «Del cinema japonès, em va cridar l’atenció el respecte per la família tot i que són cultures diferents. Allí sintoista, budista, però conflueix amb nosaltres en els temes que toquen la família».

Daniel Arasa afirma que, “a través del cinema, de les pantalles perquè avui no només són pel·lícules sinó també sèries o documentals, es transmet poc. Valors o fins i tot antivalors. El cinema cada vegada, en conjunt, té més influència. No és que cada sèrie, cada pel·lícula, en tingui més que abans. Fins i tot possiblement en tinguin menys que abans, perquè les pel·lícules estaven als cinemes mesos i mesos fa cinquanta anys. A més, s’anava al cine, no com ara que s’hi va poquíssim. Si no hi vas, a la setmana propera ja no hi és. S’ha fragmentat l’audiència, però en conjunt té una gran influència”.

«URGEIX TENIR AMICS»

Josan Montull s’ha endinsat en una vivència personal, quan va tornar al cinema del poble, que ha comprat una família d’amics. «No sabeu la d’hores i hores que jo he passat en aquesta sala. Cada diumenge m’aixecava i corria a la plaça del poble a veure la cartellera. A veure si era apta per a tots els públics o autoritzada per a majors de 18 anys. I, si era apta, el meu avi ens solia donar un duro. I si era per a majors de 18 anys, havíem d’anar a les monges a veure les filmines del Bosco».

«No sé què hauria estat de la meva vida sense aquesta pantalla, perquè jo crec que em va il·luminar i em va fer somiar. El cinema era una finestra al món, una autèntica meravella. Al meu poble, vaig anar a veure Marcelino, pan y vino, dues vegades. La primera vaig plorar molt quan en Marcelino es va morir. El meu avi em va haver d’explicar que el cinema eren uns rotllos plens de fotografies que es posaven en moviment, però eren actors. L’endemà la van tornar a posar i vaig tornar amb el meu avi. I Marcelino va tornar a morir, i vaig tornar a plorar com una magdalena. El cine tenia una capacitat de fascinació i seducció”.

Ha recordat que anava molt al cine amb la mare, perquè li agradava molt. Ha recordat les pel·lícules de Phantomas, «que no tenia gaire qualitat, però ens apassionaven, ens divertien, aplaudiem». I a John Wayne a Río Lobo, i els nens es repartien els papers. Més gran vaig aprendre que existia el cinema d’art i assaig, «una finestra a allò prohibit, a allò que estava més enllà de la dictadura». Exponents com la búlgara Cuerno de Cabra o La Naranja Mecánica de Stanley Kubrick, que continuen tenint actualitat.

«Jo he après molt als cinemes, a les pantalles. Crec que molt del que sóc, fins i tot la meva vocació, també li dec a bones pel·lícules. Quan als xavals els preguntes quins valors importants hi ha a la seva vida, diuen que la família i els amics. I és veritat que les persones som socials”.

Josan Montull ha realitzat un recorregut apassionant i apassionat pel cinema a través dels valors. El cel·luloide com a unió entre les persones, com a instrument de cohesió. “Necessitem una relació interpersonal. Sempre estem aprenent a conviure. Necessitem dels altres«. Li ve al cap El Náufrago de Robert Zemeckis amb Tom Hanks. «Cal tenir un tu. La persona és un miseri inabastable, inacabat».