Don Vecchi, vuitè Successor de Don Bosco, a la seva carta amb motiu de la beatificació d’Artémides Zatti explicava que «El mosaic dels sants i beats salesians, tot i ser força ric quant a representativitat, no tenia la figura d’un Coadjutor, ja que estava format pel seu Fundador, Cofundadora, Rectors Majors, missioners, màrtirs, sacerdots, joves. Però amb Zatti s’estava fent realitat».
Artémides Zatti serà el primer sant salesià no màrtir a ser canonitzat el proper 9 d’octubre. Sens dubte, la canonització del primer sant salesià i d’un salesià Coadjutor donarà un toc de plenitud a la sèrie de models d’espiritualitat salesiana que l’Església declara oficialment com a tals.
Artémides Zatti el 1915 a Viedma, amb motiu de la inauguració d’un monument funerari col·locat sobre la tomba del salesià missioner Evasio Garrone (1861-1911) va expressar aquestes paraules: «Si estic bo i sa i en estat de fer algun bé als meus altres malalts, ho dec al pare Garrone, Doctor, que veient que la meva salut empitjorava cada dia, ja que estava afectat de tuberculosi amb freqüents hemoptisiS, em va dir terminantment que, si no volia acabar com tants altres, fes una promesa a Maria Auxiliadora de romandre sempre al seu costat, ajudant-lo en la cura dels malalts i ell, confiant en Maria, em sanaria. VAIG CREURE, perquè sabia que Maria Auxiliadora l’ajudava de manera visible. VAIG PROMETRE, doncs sempre va ser el meu desig ser de profit en alguna cosa al meus proïsme. I, havent Déu escoltat el seu servent, VAIG SANAR. [Firmat] Artémides Zatti».
Veiem que la vida salesiana d’Artémides Zatti, segons aquest testimoniatge, es basa en tres verbs que en testimonien la solidesa generosa i confiada. Per valorar el do de la santedat d’aquest gran Salesià Coadjutor, volem meditar aquests tres verbs i els seus fruits extraordinaris de bé, perquè toquin profundament els anhels, els somnis i els compromisos de la nostra Congregació i de cadascun de nosaltres i promoguin en tots una renovada i fecunda fidelitat al carisma de Don Bosco.
Perfil d'Artémides Zatti
Artémides Zatti va néixer a Boretto (Reggio Emilia) el 12 de desembre de 1880 d’Albina Vecchi i Luigi Zatti. La família camperola l’educa per a una vida pobra i laboriosa, il·luminada per una fe senzilla, sincera i robusta, que orienta i nodreix la vida.
A l’edat de nou anys, Artémides, per contribuir a l’economia familiar, treballa com a jornaler en una família acomodada.
El 1897 els Zatti van emigrar a Argentina i es van establir a Bahía Blanca. Artémides arriba a aquesta ciutat a l’edat de disset anys i, a nivell familiar, aprèn aviat a afrontar les penúries i responsabilitats del treball. Troba feina en una fàbrica de maons i, alhora, cultiva i madura una profunda relació amb Déu, sota la guia del salesià don Carlo Cavalli, el seu rector i director espiritual. Artémides hi troba un veritable amic, un confessor savi i un autèntic i expert director espiritual, que l’educa en el ritme diari de la pregària i en la vida sacramental setmanal. Amb don Cavalli estableix una relació espiritual i de col·laboració. A la biblioteca del seu rector va tenir l’oportunitat de llegir la biografia de Don Bosco i va quedar fascinat. Va ser el veritable inici de la seva vocació salesiana.
El 1900, a l’edat de vint anys, Artémides, convidat pel pare Cavalli, va demanar ingressar a l’aspirant salesià de Bernal, localitat propera a Buenos Aires.
No obstant això, el 1902, ja proper a entrar al noviciat, Artémides va contreure tuberculosi. Don Vecchi explica a la seva carta: «Segurs de la seva responsabilitat, els Superiors li van confiar l’assistència d’un jove sacerdot malalt de tuberculosi. Zatti va exercir amb generositat l’encàrrec, però poc després va acusar la mateixa malaltia».
Greument malalt, va tornar a Bahía Blanca i don Cavalli el va enviar a Viedma, encomanant-ho a cura del salesià don Evasio Garrone, competent en les arts mèdiques i director de l’hospital San José fundat per Mons. Cagliero.
Em sembla molt significatiu recordar que Artémides a Viedma es va trobar amb Ceferino Namuncurá procedent de Buenos Aires i que com ell patia la tuberculosi. Tots dos, encara que d’edats diferents, viuen en una relació cordial i amistosa, fins que Ceferino va partir el 1904 per a Itàlia amb Mons. Juan Cagliero.
Després de dos anys de tractament a Viedma amb resultats insatisfactoris, don Garrone convida Artémides a demanar la curació per intercessió de la Santíssima Verge, fent vot de dedicar tota la seva vida a cura dels malalts. Formulat el vot amb fe viva, Artémides obté la curació i, el 1906, comença el noviciat.
A causa dels riscos associats al seu estat de salut anterior, Artémides va haver de renunciar a la intenció de ser sacerdot i professar com a Coadjutor entre els Salesians de Don Bosco l’11 de gener de 1908. Aquest fet va suposar per Artémides un gran creixement en la fe . De fet, no abandona el desig de ser salesià sacerdot i continua pensant en la vocació sacerdotal a la Congregació Salesiana, especialment quan la salut semblava millorar. Per això és commovedor constatar l’aferrament indestructible a la pròpia vocació, manifestat fins i tot quan la malaltia semblava impedir absolutament aquest camí. Llegim, per exemple, el que escriu als seus familiars el 7 d’agost del 1902: «Us faig saber que no era només desig meu, sinó també dels meus Superiors, vestir la santa sotana; però hi ha un article a la Santa Regla que diu que no pot rebre l’hàbit un que pateixi la més petita cosa a la salut. Així que, si Déu no m’ha trobat digne de l’hàbit fins ara, confio en les vostres oracions per guarir aviat i així satisfer els meus desitjos».
Però al final els Superiors, ateses totes les circumstàncies de malaltia i fins i tot d’edat (23-24 anys), han de proposar a Zatti que professi com a Salesià Coadjutor. És cert que «era el lliurament total a Déu a la vida salesiana a allò que Artémides aspirava en primer lloc».
També, en aquest punt decisiu de la vida, Zatti fa un camí de maduresa. Llegim de nou a la carta de don Vecchi: «Sacerdot? Coadjutor? Deia ell mateix a un germà: “Es pot servir Déu sigui com a sacerdot sigui com a Coadjutor: davant Déu una cosa val tant com l’altra, sempre que es visqui com una vocació i amb amor”».
L’11 de febrer de 1911 va fer els seus vots perpetus i, el mateix any, després de la mort de don Garrone, va assumir, primer com a encarregat de la farmàcia annexa a l’hospital San José de Viedma, i, després, com a responsable del mateix hospital. L’hospital i la farmàcia es convertiran en el camp de treball d’Artémides.
Així, a partir del 1915, durant 25 anys, amb gran energia, sacrifici i professionalitat, Zatti serà l’ànima de l’hospital que, tot i això, haurà de ser demolit el 1941: els superiors Salesians decideixen utilitzar els terrenys ocupats fins aleshores per l’estructura sanitària per a la construcció del bisbat. Artémides pateix intensament davant la idea de l’enderrocament, però amb esperit d’obediència accepta la decisió i trasllada els malalts a les instal·lacions de l’Escola Agrícola de Sant Isidre on crea una nova estructura per a la cura i l’assistència dels malalts i els pobres.
Després d’altres anys de servei intens, ja exonerat de les responsabilitats de l’administració sanitària, el 1950, després d’una caiguda durant un treball de reparació, els exàmens clínics van trobar un tumor al fetge per al qual no hi havia cura. Acull i viu amb consciència l’evolució de la malaltia. De fet, ell mateix prepara, per al metge, el certificat de la seva mort! Els patiments no van ser pocs, però va passar els darrers mesos esperant el moment final preparat per a la trobada amb el Senyor. Ell mateix diu: «Fa cinquanta anys vaig venir aquí per morir i he arribat fins a aquest moment, què més puc desitjar ara? D’altra banda, m’he passat tota la vida preparant-me per aquest moment…».
La seva mort es va produir el 15 de març de 1951 i la difusió de la notícia va mobilitzar la població de tot Viedma per a un homenatge d’agraïment a aquest Salesià que va dedicar tota la vida als malalts, especialment als més pobres. De fet, «tota Viedma va saludar el parent de tots els pobres», com li deien des de feia temps; aquell que sempre estava disponible per acollir els malalts especials i la gent que arribava dels camps llunyans; aquell que podia entrar a la més dubtosa de les cases a qualsevol hora del dia o de la nit, sense que ningú pogués insinuar la mínima sospita sobre ell; aquell que, tot i estar sempre en números vermells, havia mantingut una relació singular amb les institucions financeres de la ciutat, sempre obertes a l’amistat i a la col·laboració generosa amb els que componien el cos mèdic de la petita ciutat».
El funeral, amb la impressionant afluència de públic, va confirmar la fama de santedat que envoltava Artémides Zatti i que sol·licita l’obertura del procés diocesà a Viedma (22 de març de 1980). El 7 de juliol del 1997 Zatti va ser declarat venerable i el 14 d’abril del 2002 va ser proclamat beat per sant Joan Pau II.
La pedagogia de Déu als seus sants
Per acostar-se a la figura d’Artémides Zatti, és preciosa la guia d’un principi teològic, dens de significat i repetit per Hans Urs von Balthasar.
«Només la imatge [de Jesús] que l’Esperit presenta a l’Església ha estat capaç, al llarg de mil·lennis d’història, de transformar els homes pecadors en sants. Precisament sobre la base d’aquest criteri del poder de transformació caldria mesurar el valor d’una interpretació de Jesús que pretengui transmetre’ns un coneixement d’Ell».
Amb aquestes paraules, Balthasarsubratlla una evidència que sempre ha acompanyat la història de l’Església: l’acció de l’Esperit es manifesta com a força transformadora de la vida humana, donant testimoni de la perenne actualitat i vitalitat de l’Evangeli. D’aquesta manera, la bona notícia de Jesús continua vivint i difonent-se segons la regla de l’encarnació i, especialment en la carn i en la vida dels sants, pel seu profund consentiment a l’Esperit, la Pasqua resplendeix en l’actualitat històrica del qui i del ora sempre nous, on maduren els prodigis que confirmen la fe de l’Església.
Els sants són, doncs, realitzacions de l’Esperit que ofereixen, amb la senzillesa d’una vida transfigurada, trets precisos del Fill, lliurats pel Pare a la feina del món, actualment d’un temps i en la proximitat dels llocs necessitats de salvació i d’esperança.
Si Déu guia la seva Església a través de la vida obedient dels seus fills més dòcils i audaços, en la història de cadascun d’ells han de resplendir, sobretot, reflexos de l’Evangeli que transformen una biografia firal en hagiografia i després cal reconèixer llavors pasquals, capaces de suscitar camins renovats eclesials al poble de Déu.
Artémides Zatti confirma aquesta regla de la santedat: l’hagiografia és la llum de l’Esperit alliberada per la senzillesa de la seva biografia, tan convincent perquè està habitada en plenitud d’humanitat, i tan sorprenent com per fer visible «un cel nou i una terra nova» (Ap 21, 1); així, les llavors pasquals, donades per la vida d’aquest Coadjutor Salesià al camp del món, han transformat llocs de patiment en planters de l’esperança cristiana, extraordinàriament radiants. «Es tracta d’una presència social, tota animada per la caritat de Crist que l’impulsava interiorment».
És possible llavors meditar sobre el do que l’Esperit dóna al món, a l’Església, a la Família Salesiana amb la santedat de Zatti, aturant-se primer en la brillantor de la seva biografia per considerar, després, la força pasqual del seu apostolat que ha edificat , als seus hospitals, l’Església de la cura, de la proximitat, de la salvació, de la corredenció, per alimentar la fe del poble de Déu.
Si volem expressar breument el secret que va inspirar i guiar la vida, els passos, les obres, els compromisos, l’alegria, les llàgrimes… d’Artémides Zatti, les paraules de don Vecchi sobre això són exhaustives: «En el seguiment de Jesús , amb Don Bosco i com Don Bosco, a tot arreu i sempre».
0 comentarios