El passat 25 de març el capítol general dels salesians va triar com el seu nou rector major al maltès Fabio Attard, que va rebre la notícia en la seva comunitat de Roma, perquè no formava part de l’assemblea capitular. Una reunió anticipada després de la creació com a cardenal del seu predecessor, l’espanyol Ángel Fernández Artime. L’onzè successor de sant Joan Bosco assumeix aquest servei després d’experiències tan variades com ser missioner a Tunísia o, durant dotze anys, conseller mundial per a la pastoral juvenil. Des de 2018 és consultor del Dicasteri per als Laics, la Família i la Vida del Vaticà. Ara comparteix amb Vida Nova els reptes de la congregació més nombrosa de l’Església.

PREGUNTA- Quins reptes li ha transmès el capítol general que l’ha escollit?

RESPOSTA– Sens dubte, crec que el repte més gran que tenim és la identitat, però no solament com a salesians, sinó que és el repte de tota l’Església. En una societat fragmentada, on sembla que no hi ha unitat, abordar la qüestió de la identitat obre oportunitats úniques per a comprendre la realitat i el que estem cridats a ser i a oferir. Algú que té clara la seva identitat, pot establir un diàleg dinàmic amb una realitat que interroga la pròpia espiritualitat. Els salesians en contemplar Don Bosco diem que vivia la gràcia d’unitat, que és un home profundament humà i profundament Sant, que vivia una espiritualitat encarnada. Viure així ens ajuda a llegir i respondre als desafiaments que tenim. El capítol ha estat una crida perquè el nostre ésser “apassionats per Jesucrist” i “apassionats pels joves” caminin junts en un món en el qual hi ha una percepció distinta de la fe enfront del passat, però no canvia la set de sentit, la set de l’espiritualitat de la gent. Don Bosco ens deia que tots, especialment els joves, tenen un punt d’accés, encara que a vegades pugui estar molt amagat per les seves experiències negatives.

P.- El missatge que va enviar el papa Francesc al capítol, a més de la identitat assenyalava el desafiament que suposa la interculturalitat. Com es pot viure això en la congregació més nombrosa del món?

R.- En efecte cal compaginar la identitat amb la interculturalitat. El nostre carisma ve de l’Esperit i aquest parla a l’humà i es tradueix en categories culturals; de la mateixa manera que l’evangeli quan es troba amb les cultures és una font de llum, que il·lumina, fa créixer, fa madurar el bo que hi ha en ella. Així també els nostres elements propis com el sistema preventiu, la caritat pastoral amb la seva intel·ligència pedagògica es fan presents a tot el món i en totes les cultures. Tenim la responsabilitat de desenvolupar aquest carisma que no és nostre, sinó que és l’acció de l’esperit a través la figura de Don Bosco que arriba a nosaltres, a ambients cristians, però també als altres, els no creients o indiferents. He comprovat que el salesià, és un carisma que traspassa les fronteres culturals. Ara bé, és un repte per a les comunitats amb salesians de diverses parts del món el trobar la identitat carismàtica, per a viure-la amb alegria, amb il·lusió i poder oferir-la. Però la multiculturalitat està també present en moltes aules dels col·legis europeus, en els quals hi ha alumnes de 30 ò 40 nacionalitats a les que hem d’ajudar a descobrir les convergències i ajudar a caminar junts i no crear guetos separats. Això és també una experiència multicultural al voltant del carisma salesià.

P.- I estant així la congregació salesiana, com es viu la crisi vocacional?

R.- La crisi vocacional és una qüestió important que també cal llegir des de la pròpia evolució de la cultura. A Europa hem vist la que secularització ens ha mostrat que encara que hagi estat culturalment cristiana no necessàriament hi havia un elecció personal de la fe; hem tingut cristiandat, però no necessàriament cristians. Això ens ha de fer valorar la fe com a decisió personal, que ens ha deixat una minoria quantitativament petita, però qualitativament creadora. És la minoria creativa de la qual parlava Benet XVI. Són les persones que tenen molt clar la crida, l’assumeixen amb tota la seva personalitat. I, en el tema vocacional, es dona el que deia fa anys el cardenal André Vingt-Trois, de París, la relació entre vocacions i practicants continua sent la mateixa: abans de 100 persones practicants sortien 10 vocacions, ara de deu en tenim una. Més enllà d’això, el Vaticà II ens ha llançat a veure l’Església com una comunitat creient on cadascun té la seva responsabilitat, que és el compromís que necessita viure. Per això, tenim un compromís laical que no s’havia donat abans, amb persones amb un coneixement del carisma molt profund i un desig de viure la seva missió amb tota la força. Això ens obliga a veure com en els processos pastorals no segueixen ser productes que es venen, sinó experiències que es proposen. A més, a Europa s’està produint un repunt dels baptismes d’adults. Com deia el papa Francesc no sols estem en un canvi d’època sinó en una època de canvis en la qual les claus interpretatives que hem tingut ahir, avui no funcionen. I aquí hem de continuar obrint portes i oferint oportunitats.

Missió de guerra

P.- Des de les seves primeres intervencions públiques s’ha recordat molt dels salesians en territoris de guerra, quin és el testimoniatge d’aquests germans?

R.- L’augment de la violència no és només un fenomen sociològic que va creixent. Ara com a superior tinc una responsabilitat molt més forta amb aquests germans, que són molts, i que viuen enmig de conflictes, guerres, terrorisme o violència de colles. Quan parlo amb ells em diuen: nosaltres no necessitem res, et demanem solament que la congregació continuï acompanyant-nos perquè necessitem l’afecte, l’acompanyament, l’oració. La proximitat humana i espiritual és el que necessitem, perquè no pensem retirar-nos –assenyalen–. Aquests testimonis en el camp pastoral són els màrtirs moderns. Des del primer moment els salesians a Ucraïna van tenir clar que la congregació està per a treballar pels joves, especialment quan hi ha dificultat, i fer-ho amb creativitat pastoral per a respondre a les noves demandes com l’acompanyament psicològic o l’acolliment dels qui no tenen on dormir i menjar perquè algú ha perdut a la seva família.

P.- I com sent aquesta responsabilitat?

R.- Sabent que jo puc fer poc materialment parlant, m’esforço en aquest sentit de la proximitat, la fraternitat, l’oració contínua i l’interès personal. Són petits signes però que són eloqüents, no fan soroll però deixen un fort impacte perquè surten des del profund del cor i els hi arriben. Mantinc contacte amb aquests germans i saber que quan em necessitin em poden trucar perquè ara per a aquestes persones no soc sol Fabio, soc el successor de Don Bosco. I després hi ha un altre acompanyament més directe des de les pròpies inspectories.

P.- Com es veu quan pensa que no és tant successor del cardenal Fernández Artime, sinó de Don Bosco, quina exigència personal li suscita?

R.- He pogut fer-me una foto enfront de l’altar de Don Bosco quan vaig ser escollit, al costat dels dos predecessors anteriors. Per a mi va ser un moment bonic, estar amb els qui jo encara dic “rector major” i ells m’ho diuen a mi. Per això sento no sols que hi ha unitat, sinó que vivim el mateix amor. És una cosa senzilla però ho sento com una cosa massa gran. Necessito encara temps per a fer-me a la idea d’aquesta missió que transcendeix els elements humans. Jo faré el que pugui i demano que els germans resin perquè deixi que el Senyor treballi en mi i a través de mi.

P.- Anant al moment de la seva elecció, què pot implicar que els capitulars busquessin fora de l’assemblea al seu nou superior general?

R.- Ha estat realment una sorpresa aquesta elecció amb tants quilòmetres pel mig. Ha arribat en un moment de la meva vida en què no em deixo impressionar fàcilment, però això no es pot explicar quan vaig rebre la trucada des del capítol. En el viatge de Roma a Torí anava pensant el que em demanava el Senyor a través dels meus germans. Però em sento estimat, acompanyat i ho interpreto com que els capitulars han tingut una gran llibertat en l’elecció i per a compartir les situacions que necessita la congregació. Pot ser també que estem en un moment nou de continuar aprofundint en el discerniment, en sintonia amb la sinodalitat, a fer la reflexió sentint-se davant l’Esperit. Una escolta i un discerniment, el de la metodologia emprada en el capítol en sintonia amb l’últim sínode, que ha de seguir com a paradigma de govern. I és que ja comptem des de fa anys amb una plataforma de sinodalitat Salesiana com és la comunitat educativa-pastoral, que reuneix els salesians juntament amb tots els protagonistes de la missió. Per a nosaltres pastoral és sempre el projecte educatiu pastoral.

Impulsar els germans laics

P.- En el capítol s’ha aprovat una “fita històrica” amb l’aprovació de manera experimental que els salesians laics –els anomenats coadjutors en terminologia pròpia– puguin ser superiors locals. Pot ser un testimoniatge de sinodalitat?

R.- Si mirem a Don Bosco, que tenia una mirada molt profunda en aquest tema, volia salesians externs. Ara hem recuperat aquest tema que el papa Francesc ens ha posat davant. Tenim tota una tradició que posa al costat del govern la dimensió sacerdotal i això ha generat una gran diversitat d’opinions que ens serviran per a continuar reflexionant els pròxims sis anys. I és que també està canviant el propi sentit de la comunitat i nosaltres tenim comunitats educatives pastorals on en alguns contextos hi ha persones de diverses creences que sintonitzen amb el projecte de Don Bosco. Des de l’experiència llegirem i interpretarem gradualment i acompanyarem aquesta possibilitat que els coadjutors puguin ser superiors de comunitat.

P.- El capítol ha acabat amb una peregrinació jubilar, hi ha motius d’esperança en els joves d’avui?

R.- Ha estat providencial perquè, inicialment, el capítol s’hauria d’haver celebrat el 2026. Els salesians ens caracteritzem en trobar una sortida quan ens trobem en situacions d’emergència. El document final és molt positiu i ens hem vist impregnats per aquesta invitació a l’esperança del Jubileu. A més, nosaltres celebrem el 150 aniversari de l’enviament de la primera expedició missionera de Don Bosco i contemplem que encara hi ha moltes fronteres obertes. L’esperança no és esperar el que ja no existeix, és la tensió del “ja però encara no”, que expressa que en la mesura que nosaltres ens trobem arrelats en el que hi ha, hem d’arribar a mirar el futur sense perdre’ns, perquè el futur l’esperem amb la mateixa alegria que vam veure el present. Aquest és un element de la saviesa de l’educador que en un noi de 15 anys té la capacitat de veure l’adult de 30. Això cal transmetre-li-ho als joves, plantar en ells llavors d’una esperança avui, perquè són un terreny fèrtil si els hi oferim una mirada de futur des del que ja hi ha ara, que el jove senti que té una potencialitat enorme. Això és viure la caritat pastoral i fer-ho amb intel·ligència pedagògica.