El meu nom és Abdelali El Bakkali. Soc el sisè d’onze germans i provinc d’una família humil amb arrels en un petit llogaret del Marroc anomenat Eboharam.

Des de molt petit, els meus germans i jo treballàvem en el camp. Malgrat ser un treball dur, recordo que érem feliços. El meu pare va construir una petita casa de fang per a la família, però jo passava la major part del temps en la casa del meu avi. Va ser ell qui m’ensenyà moltes de les lliçons més importants de la vida.

Els dies transcorrien entre la mesquita, l’escola i el treball en el camp. Així passaven els mesos i els anys, fins que vaig decidir que volia seguir estudiant. L’única opció era mudar-me a Tetouan, a la casa d’un dels meus germans. Tanmateix, ni ell ni la meva família podien recolzar-me econòmicament. Malgrat això, ho vaig aconseguir. A Tetouan estudiava pels matins i treballava en una fruiteria per les tardes i gran part de la nit. Els pocs diners que guanyava amb prou feina arribaven pel transport fins l’escola i una mica de menjar.

Una decisió que ho va canviar tot

A  l’estiu de 2022, els meus germans menors, de 14 i 17 anys, em van visitar a Tetouan. Estaven cansats de la nostra situació i parlaven constantment de Ceuta, somiant amb un futur millor. Van decidir creuar nadant des de Castillejos, i tot i que vaig intentar dissuadir-los, no podia deixar-los-ho fer sols. Vaig prendre l’única decisió possible: creuar amb ells.

Vam planejar creuar a la matinada. La platja estava plena de policies, però vam córrer sense mirar enrere, ens vam ficar en el mar i vam nedar des de les 3:30 de la matinada fins les 10:00 del matí. Encara que vam aconseguir arribar a terra espanyola, ens van detenir i ens retornaren al Marroc. Aquest va ser el nostre primer intent.

El segon intent encara va ser més difícil. Vam nedar més de quatre hores en un mar agitat, amb un onatge terrible. Vam estar a punt d’ofegar-nos i vam haver de tornar.

Pel tercer intent, el meu germà petit va tornar a Tetouan per aconseguir unes aletes i una balsa inflable. El meu germà Ayoub i jo ens vam treure el cap a la platja i vam comprovar que el mar estava tranquil. Vam decidir que aquest era el moment; creuaríem els dos sols i, estant allí, buscaríem una solució per a què el meu germà petit arribés a Espanya sense haver de creuar nedant.

Primer entrà Ayoub a l’aigua, i jo el vaig seguir 30 minuts després. Vaig nedar amb totes les meves forces, convençut que l’atraparia; sempre havia sigut més ràpid que ell en l’aigua. Aquesta idea em mantenia motivat mentre avançava. Tanmateix, començà a ploure amb intensitat, i l’onatge va créixer al ritme de la meva preocupació pel meu germà. Al meu voltant només veia aigua. No pensava en la direcció ni en quant de temps portava nedant. El fred era l’últim en la meva ment; només em repetia una vegada i altra que havia de seguir: moure un braç, després l’altre, una cama i després l’altra. No podia parar-me. Nedar, nedar, nedar.

La pluja va començar a disminuir fins que finalment cessà. Vaig aixecar el cap i, amb la vista més clara, vaig aconseguir divisar la riba. Vaig arribar completament esgotat i em vaig desmaiar en tocar terra. Les meves cames no em responien, i vaig passar una estona immòbil, tractant de recuperar forces. Quan per fi aconseguí d’aixecar-me, vaig buscar a Ayoub desesperadament, però no estava per cap lloc.

Van passar hores abans de reunir el valor per a trucar a casa. Sabia que havia d’avisar, tot i que temia el que això significaria. Vaig treure un dels dos telèfons que havia embolicat curosament en plàstic per a protegir-los de l’aigua. Primer vaig trucar al meu germà petit. Li vaig demanar que no es mogués de Tetouan, que no intentés creuar l’estret per cap motiu. Li vaig dir que jo havia arribat a Espanya, però que no sabia res d’Ayoub. Després vaig trucar a la meva mare i vaig viure un dels pitjors moments de la meva vida.

Em vaig quedar en aquesta platja durant dos dies, esperant que el mar em retornés el meu germà. No volia moure’m; una part de mi sentia que havia de quedar-me allí, com si la meva presència pogués portar-lo de tornada. Finalment, vaig entendre que no podia quedar-m’hi més temps. Vaig pujar per les roques fins arribar a una carretera propera. Amb la poca bateria que quedava en el meu telèfon, vaig trucar a un familiar que vivia a Ceuta. Em va recollir, em dugué a casa seva, em va permetre dutxar-me i descansar una mica.

Just després de la dutxa, vaig rebre una trucada per Facebook des d’un perfil desconegut. En respondre, vaig escoltar la millor notícia de la meva vida: Ayoub estava sa i estalvi. Una patrulla de la Guàrdia Civil l’havia trobat durant la tempesta, el van pujar a una llanxa i el portaren a terra. En comprovar que era menor d’edat, el van traslladar a un centre d’acollida on estava sa i ben cuidat.

En aquest instant, el meu cos i la meva ànima van trobar la pau. Per primera vegada en dies, vaig poder menjar i dormir tranquil·lament. Fou un alleujament indescriptible saber que el meu germà estava sa i estalvi.

Un nou començament

A partir d’aquest moment, el meu futur estava a les meves mans. Vaig començar a treballar per a guanyar una mica de diners i vaig sol·licitar l’asil. Tot i que sabia que obtenir la condició de refugiat seria probablement temporal, creia que podria ajudar-me a millorar la meva situació. Em vaig traslladar a Màlaga i vaig passar varis mesos en una entitat destinada a sol·licitants d’asil. Nogensmenys, quan va arribar la resolució negativa, vaig haver d’enfrontar una etapa molt difícil: vaig viure un temps al carrer i després en un alberg. Sense cap mena de dubtes, fou una de les èpoques més dures de la meva vida.

Fou en aquest context on vaig conèixer la Fundació Don Bosco. Des de Save The Children em van animar a assistir a les seves classes de castellà, que marcà l’inicio d’un canvi important. Poc després, em van fer una entrevista per a ingressar en l’Hogar Francisco Míguez, un recurs de la Fundació Don Bosco a Màlaga. Des d’aleshores, puc dir amb orgull que tinc una família.

Mirant cap endavant

Sé que encara estic en el camí, amb objectius per assolir i metes per complir, però ara estic en pau. He aconseguit una feina i tinc persones que es preocupen per mi i que m’estimen de veritat.  Porto un any vivint en el recurs de Don Bosco i, tot i que sé que aviat hauré de seguir sol el meu camí, tinc la seguretat que les persones que m’han acompanyat en aquest procés estaran sempre en el meu cor. M’han brindat un suport incalculable i sé que puc comptar amb elles, com es compta amb una família.