“De ben petit ja deia que en un futur volia ser monitor i director de l’esplai”, diu rient en Miguel Gómez, monitor de l’Esplai Arrels, dels Salesians de Sant Boi. “Ho deia de broma, i sempre ho recordem. Tenia molt clar que seria monitor. Estava tan bé a l’esplai… i vaig fer el clic. Jo també vull ser referent d’algú, vull donar el que m’han donat a mi. Ho tenia claríssim, sabia que volia ser monitor.”
I així va ser. En Miguel és d’aquelles persones que va entrar a l’esplai molt petit, amb quatre anys, i des de llavors l’ha acompanyat sempre. Nen, adolescent, jove, premonitor i monitor. Ha passat per tot l’arc, i l’esplai ha tingut molta incidència en la seva vida. Nascut l’1 d’octubre del 1999, va trobar la seva vocació en l’educació i el teatre. Per això va estudiar teatre a l’escola El Timbal de Barcelona i, amb un amic, ha creat la seva pròpia companyia de teatre familiar i infantil, Embroutats. Però anem al principi de tot, on tot comença. Com va entrar l’esplai en la seva vida?
“La meva germana gran va començar a l’esplai i en teoria només s’hi podia entrar a partir dels cinc anys, però si tens germans o germanes podies fer-ho amb quatre. Vaig entrar-hi i ja m’hi vaig quedar”, diu amb una rialla. “Tenim l’escola, on fem l’esplai, just davant de casa. Sortim al balcó i veiem el pati, i els meus pares van voler apuntar-nos per socialitzar, per estar els dissabtes a la tarda ocupats, fer amics… Com una cosa lúdica, era la idea inicial. Jo no anava més enllà, però amb el pas dels anys em vaig adonar que hi ha molt més al darrere que no només passar-s’ho bé”, comenta.
Des de llavors, en Miguel no ha deixat mai l’esplai. Només un any que es va canviar a un altre de la mateixa ciutat, però el curs següent tornava a ser al mateix lloc. Dels quatre anys als setze, com a nen; als setze, premonitor, i als divuit, monitor. Però anem pas a pas, com van ser els seus primers anys en el món de l’esplai?
“Recordo molt les colònies, els caps de setmana. I un monitor que era molt referent per a mi, en Bernat; m’hi portava molt bé. Jo tenia uns set o vuit anys i volia que em pentinés igual com anava ell. En unes colònies m’ho va fer. Va ser un monitor que em va marcar molt. Crec que era la manera de transmetre l’alegria, sempre estava per nosaltres, i si havia de marcar límits, ho feia, però sense ser agressiu; era un diàleg assertiu. Hi havia alguna cosa en ell que et transmetia molta confiança i seguretat. Era un exemple a seguir dins i fora de l’esplai.”
Les persones. Al final elles són les que ens marquen gran part dels nostres records. També les experiències que vivim amb elles. Què feien a l’esplai? “De tot: esports, manualitats, tallers, gimcanes… Per mi, anar a l’esplai era com un moment de desconnexió. Quan era adolescent, em passava la setmana pensant a anar a l’esplai. També m’agradaven molt les colònies. Les primeres colònies, quan ets petit, són: «On són els meus pares?». I quan ets més gran és: «Un cap de setmana fora de casa!». És molt diferent i ho aprofites molt.”
Suposo que t’emportes moltes coses de tants anys. Maneres de fer, valors, experiències… “Una de les coses que més he après és compartir. És dels valors que més em quedo com a nen, es treballa molt aquí. Compartir la tarda, el berenar, moments, com em sento jo en el meu grup… Compartir entre tothom. I la solidaritat. Dins l’esplai treballem molt en diferents projectes socials per ajudar i donar un cop de mà als que ho necessiten. Tenim el recapte d’aliments, la campanya de Reis… La solidaritat és un valor que treballem des de petits.”
I afegeix: “En aquell moment, no era conscient de què hi havia darrere de tot allò. Per mi era jugar i estar amb els amics, ja està. Però amb els anys m’he adonat que tot el que feia de petit i tot el que m’ha aportat l’esplai ha estat molt. Considero que tots els valors que tinc, com soc jo, és gràcies a l’esplai i a tots els monitors que he tingut. Això també és el que m’ha fet continuar tants anys, perquè jo volia poder transmetre a altres infants i joves el que a mi em van transmetre”. Per què?
“Estic molt agraït, de l’esplai i dels monitors que vaig tenir, perquè crec que m’han format. Soc com soc gràcies a això i vull també que altres infants i joves tinguin aquesta oportunitat, de poder créixer a l’esplai. Igual que jo ho he tingut, ara em toca a mi donar-ho”, sintetitza. Així doncs, determinat a retornar tot el que li havia ofert l’esplai en la seva infància, en Miguel va fer setze anys i va començar el camí a l’equip de monitors. L’educació en el lleure és l’eina clau per avançar.
“Sempre m’he sentit molt cridat vocacionalment per l’educació. Crec molt en l’educació en el lleure. L’educació formal la valoro moltíssim, però crec que en el lleure es pot arribar molt ràpid i de manera molt dinàmica i lúdica als infants. Pots transmetre valors a través del joc i crec molt en el model que tenim als Salesians”, comenta. I això, com s’organitza dins l’equip i com es transmet com a monitor?
0 comentarios