Aprenent dels somnis

No vaig néixer a les llençols d'Àfrica ni als boscos d'Àsia. Vaig deambular únicament per l'oníric paisatge dels somnis de Don Bosco. Sóc un elefant imaginari; habitant immaterial d'una quimera.

Recordo aquell vespre d'hivern. Vaig ser convocat per omplir de maldat una visió d'aquell capellà. Els inicis van ser fàcils: retozar mansament entre els nois; permetre que acaronessin les meves majestuoses orelles i la meva flexible trompa… convertir-me en la seva atracció.

Em vaig fer de seguida el propietari del pati. Els nois corretejaven sense la presència de mestres ni educadors. Només Don Bosco em contemplava amb preocupació.

Va sonar una campaneta. Van cessar els jocs. Es van endinsar al temple. Vaig voler acompanyar-los. Una força interior m'ho va impedir. No em podia acostar a un lloc sagrat. Jo simbolitzava el mal.

Poc després van tornar els nois. Van reprendre els seus jocs… Va ser llavors quan un impuls letal i incontrolat em va ordenar: Destrossa, fereix, mutila…! Presa d'un furor satànic, vaig començar a trepitjar els nois. Recordo el cruixit dels seus ossos en trencar-se sota el pes de les meves potes. Amb la meva potent trompa els aixecava en suspens i els llançava contra el terra… Els meus llargs ullals brandien l'aire buscant preses per fer tros. Van brollar crits esquinçadors. El pati es va poblar d'ais. Es va tenyir el terra de sang.

Diversos joves es van unir als meus sinistres propòsits. Empunyant afilades espases secundaven les meves sanguinàries intencions. Va créixer el patiment. Els petits malferits patien en solitud sense l'ajuda dels educadors. Només Don Bosco es desvivia per protegir-los.

Quan la meva victòria era segura, van arribar ells per trastocar el signe de la batalla: un grup de valents joves em va fer front. Proveïts de gruixuts bastons, van començar a colpejar-me amb fúria. Arrancaven els petits malferits d'entre les meves potes. Els traslladaven al pòrtic. Els col·locaven sota el mantell de la Mare de Déu que s'eixamplava miraculosament. Ella acollia i sanava els ferits.

El combat va ser llarg i sagnant. Al final, vaig ser derrotat. El terra es va obrir. Va brollar una densa fumera. Un abisme tel·lúric va engolir el meu cos.

Dies després Don Bosco va rememorar la meva història a les “bona nit”. Al conjur de les paraules va retornar la meva imatge espectral. Va concloure la seva narració. Em vaig disposar a esvair-me definitivament. Mentre em desdibuixava, em va assaltar un dubte: Don Bosco havia explicat la meva història per prevenir els seus joves de la maldat? O em va utilitzar per avisar els seus educadors de com n'és de perniciós abandonar els nois sense una presència afectuosa i educadora?

Mai ho vaig saber. Només vaig ser un elefant transitant pels somnis de Don Bosco.

Nota: 6 de gener de 1863. Don Bosco explica als seus nois el somni de «l'elefant»; sinistre animal que encarna el dimoni. Apareixen també nois bons i dolents, el mantell protector de la Verge… I la preocupant absència d'educadors al pati (MBe VII, 308-311).

Font: Butlletí Salesià