“Les ferides dels peus fan menys mal que les ferides personals. A més, les dels peus es curen fàcilment mentre que les pròpies no es curen tan ràpid ni tan fàcilment”. Amb aquestes paraules començava una de les etapes del pelegrinatge a Santiago, que un any més el salesià Pepe González ha tingut la gran sort de fer-la acompanyat amb cinc reclusos de la presó de Jaén.

Un pelegrinatge en què, per tercer any consecutiu, es convidaven tots els centres d’Espanya, recollint aquesta invitació 13 Centre Penitenciaris, amb la participació d’uns 230 participants entre interns, funcionaris i membres de la Pastoral Penitenciària.

El pelegrinatge s’enquadra dins del treball de reinserció que, des de la Pastoral Penitenciària, es realitza per ajudar i fomentar el canvi personal i despertar-ne la solidaritat i acollida a la societat.

“Amb aquest gran objectiu, intentem que fossin uns dies en què els interns poguessin gaudir d’espais naturals i a l’aire lliure. Canviar la rutina i el tedi de cel·les i murs de ciments per espais oberts i lliures que potenciés la trobada amb Déu i amb ells mateixos”, explicaven.

La duresa del camí, aquest any es va fer més gran amb la presència continuada de la pluja, que va acompanyar el grup gairebé cada dia de pelegrinatge.

Al segon dia, ja van començar a aparèixer les ferides als peus. Ferides que els bons samaritans curaven amb afecte i cura a les nits.

“Vaig ser un dels pocs que no li van sortir cap ampolla, però, la duresa d’algunes etapes, va despertar als interns la preocupació pel més ancià del grup. Tots es preocupaven de si podria seguir endavant: Pepe, com vas?, era un dels sons més repetits. M’esperaven, m’animaven, m’oferien aigua, s’oferien a portar-me… En una paraula: Em mimaven”.

“Un d’ells, va renunciar a anar amb els altres companys per anar contínuament al meu costat. Quan apareixia una pujada, em convidava a agafar-me a la seva motxilla i tirava de mi. Un matí, sabent com tenia els peus de butllofes, li vaig dir: Deixa a un altre, que tu prou tens amb les ferides que tens als peus per, a sobre, tirar de mi. I va ser quan em va dir: “Les ferides dels peus fan menys mal que les ferides personals. A més, les dels peus es curen fàcilment mentre que les pròpies no es curen tan ràpidament ni tan fàcilment”.

I em va començar a explicar les ferides personals. I, és veritat, que el dolor que li produïa aquestes ferides, no tenien res a veure amb la dels peus. Una vegada més m’han demostrat, que el fet d’estar privats de llibertat, no els treu de ser persones, ser humans, és més, tant de bo trobés fora de la presó gestos i detalls tan humans com els que em trobo cada dia en aquell lloc tan mancat d’humanitat i de comprensió”.

El pelegrinatge partia des de diferents punts, segons la ruta que cada Centre havia escollit i trobar-nos tots els grups al Monte del Gozo, i des d’allà iniciar junts, l’entrada a Santiago de Compostel·la, ja que un altre dels objectius d’aquest pelegrinatge, era fer una crida a la societat per normalitzar “la presó al carrer”, tractant de fer-la visible a la societat, i d’aquesta manera, bandejar el rebuig i els mites existents sobre els reclusos.

“En un ambient d’unitat i concòrdia, després de la trobada de tothom al Monte del Gozo el 5 d’octubre, amb una pluja torrencial, es va iniciar la marxa cap a Santiago de Compostela. Amb els peus cansats, xops fins als ossos, amb nusos a la gola, amb un sentiment profund de sentir-se lliures i acollits per l’afecte i el somriure dels que compartíem camí, ens dirigim a la Catedral per celebrar tots junts, la missa del Pelegrí, presidida per l’arquebisbe de Santiago, Francisco José Prieto”. Dins aquesta celebració, es va fer la invocació a l’Apòstol, en què es demanava l’energia moral i espiritual necessària per a la redempció personal, així com l’obertura de la societat a la dura realitat de la presó i la implicació més gran d’aquesta i de els poders públics als camins de reinserció social, sabent que hi ha mesures alternatives a la privació de llibertat.

A continuació, es va celebrar un emotiu acte a San Martín Pinario, on van ser rebuts per l’antic Bisbe responsable de Pastoral Penitenciària a la Conferència Episcopal D. Fernando García Cadiñanos i el  Secretari General d’Institucions Penitenciàries D. Ángel Luís Ortiz González.

“Un intern de cada centre va compartir la seva experiència. Va ser un moment molt emotiu: ens emportem fraternitat, amistat, esforç, moments de silenci i reflexió sobre la pròpia vida, i també trobo amb Jesús el primer pelegrí”.

L’acte es completaria amb un dinar durant el qual els uns i els altres van compartir les seves experiències i impressions sobre el gran viatge realitzat.

“Molts dels que han fet el camí de Sant Jaume, coincideixen que el camí té ‘Una Màgia’. I és veritat, una màgia que et va ficant dins i que fa que les dificultats i contratemps no es notin, perquè la màgia et fa sentir diferent, atrapat… Però aquesta màgia, compartida amb persones privades de llibertat, fan de la màgia una mica més palpable, més entranyable, més… És tant l’afecte demostrat, la relació afectiva i efectiva, la proximitat, la familiaritat…que et fa tan feliç que només puc dir: “Sou uns lladres, m’heu robat el cor” .