Per James i l’equip Buzzetti de Granada

El meu nom és James i soc de Sudan del Sud. Molta gent no coneix el meu país, però sí, és un país independent de Sudan. Per a mi és molt important dir això, perquè el meu país està en guerra des de que tinc records i molt poca gent ho sap. També em plau dir que soc Denka, de l’ètnia més alta del món, n’estic molt orgullós.

Sudan del Sud està destruït, no hi ha possibilitat d’anar a l’escola ni de què t’atengui un metge. Sempre me’n recordo corrent, amb por, i fugint d’atacs, ja que el país està dividit internament i cada poble està en conflicte amb la resta. No hi ha aigua, no hi ha menjar no hi ha treball. Conto això perquè fa falta molta ajuda. Recordo que en els últims anys començaren a venir ONGs d’ajuda humanitària i, si més no, ens ajudaven per aconseguir aigua.

En 2017, a l’edat de dotze anys decidí sortir del país, essent tot just un nen i sense la companyia de cap familiar, sol. Buscava un  futur més segur. Vaig creuar la frontera cap al Sudin i allí vaig començar a adonar-me que la meva persona tindria problemes pel fet de ser de Sudan del Sud i pertànyer a una religió minoritària en alguns països. Vaig haver de canviar de nom i ocultar la meva espiritualitat per a sobreviure durant anys. Vaig travessar varis països, incloent Sudan, Txad, Líbia, Algèria i Marroc. Han sigut anys molt difícils, he passat molta por i el meu record és que sempre estava fugint, corrent i dormint sota dels arbres.

Quan vaig arribar al Marroc vaig veure un dibuix en una casa que vaig reconèixer: unes mans blaves, la imatge d’ACNUR. Aquesta organització és una de les que ens ajudava al meu país. Hi vaig entrar, vaig explicar que era del Sudan del Sud i em van dir que estigués tranquil, que estava en un lloc segur i, després d’anys, vaig poder pronunciar el meu nom real. Jo no sabia res d’Europa, ni tan sols coneixia aquesta paraula, però em van informar de què hi havia llocs on podria sol·licitar protecció.

La tanca de Ceuta és un lloc que el tindré en la meva memòria per sempre. Fins a tres vegades vaig intentar d’entrar a Espanya per a sol·licitar Protecció Internacional. Finalment fou possible i avui, Espanya m’ha reconegut la Protecció. Estic molt agraït, és la primera vegada que em trobo tranquil i segur en un lloc. Ni en el meu país estava tranquil i molt menys pel camí fins arribar aquí. Gràcies a Déu, gràcies a aquest país que m’acull.

Ara visc a Granada, en un pis de la Fundació Don Bosco que s’anomena «Don Calosso». Fa 8 mesos que estic aquí, vaig arribar sense saber llegir ni escriure i, ara, cada dia puc parlar més i millor. El meu cor està molt content, la Fundació Don Bosco és la meva família, és la meva casa, és on puc ser James. Gràcies a Déu per posar a Don Bosco en la meva vida.

En el futur no sé on estaré, m’agradaria tenir la nacionalitat. M’encantaria treballar en un CETI, on pogués ajudar a les persones que arriben com jo. Viuré on pugui tenir un treball però a la Fundació Don Bosco no la puc oblidar. Sempre tornaré a Granada per a veure’ls. Ara vull aprendre molt més l’idioma, perquè estic preparant una cançó d’agraïment a la Fundació.

Gràcies, perquè sempre tracteu a tothom per igual, no pregunteu d’on som ni quin Déu tenim. Som tots joves de Don Bosco i això per a mi és el més important. Abans de conèixer Don Bosco estava sol, ara ja no.