«Una pastoral juvenil que educa per estimar» és el títol del llibre realitzat pels Salesians de Don Bosco per oferir als educadors un instrument actualitzat capaç de sistematitzar els conceptes i les actituds lligades a l’educació afectiva i sexual. Avui ens en parlen llargament els seus dos autors, el Pare Miguel Ángel García Morcuende, Conseller General per a la Pastoral Juvenil Salesiana, i la psicòloga Antonella Sinagoga.
Per què és important l’educació en lamor?
Don Bosco, el nostre fundador, va triar conscientment implicar-se directament en la vida i en les situacions físiques, emocionals, mentals i espirituals dels seus nois. Moltes de les seves històries d’abandó i solitud estaven ocultes per situacions complexes que ell mateix va ajudar a il·luminar i guiar. L’atenció a la dimensió afectiva estava constantment contemplada en el seu «Sistema Preventiu». En clau interpretativa actual, l’educació de l’afectivitat avui és una oportunitat per escoltar i acollir inquietuds, dubtes i investigacions en una perspectiva integrada.
Aquesta generació viu la dimensió sexual millor o pitjor que el passat?
És difícil dir-ho, ni hem de caure en la temptació de dir que “qualsevol passat és millor”. Només podem observar com habita aquesta generació, aquesta dimensió i prendre-la com a punt de partida per continuar explorant i descobrint. Abraçar i no jutjar, però sense renunciar a l’ideal. Com que no tot es pot qualificar de positiu o millorable, un discerniment més equilibrat de la realitat és essencial per ajudar-nos a valorar tant els aspectes menys positius com els més vàlids. Atesa la rellevància i la complexitat del fenomen en qüestió, el paper de l’educació afectiva i sexual és encara més crucial per dissipar mites, reduir distorsions cognitives i, sobretot, acompanyar els joves en el camí de l’autenticitat, perquè només «la veritat ens fa lliures» (Jn 8,32).
Al manual hi ha un capítol on s’exploren els conceptes i models actuals. Per què?
Per comprendre millor i poder emetre judicis personals sobre els diferents conceptes i models, cal formular-los, de manera que s’entengui sense ambigüitats la terminologia utilitzada als debats actuals. Es tracta d’una tasca considerable, atesa l’abundància d’aquesta terminologia. Per això, l’objectiu és oferir informació clara sobre aquestes qüestions.
Quina actitud és millor per a l’acompanyament?
Per acompanyar sempre cal tenir una actitud d’acceptació respectuosa i total del jove, és a dir, tenir una actitud d’obertura. Un rep una cosa sagrada de la persona i experimenta la necessitat de «treure’s les sandàlies» davant el terreny sagrat que trepitjarà. Això requereix la mateixa hospitalitat i acollida que Jesús a l’Evangeli: amb amor, sense jutjar, sense condemnar, deixant que la persona expressi allò que sent, allò que pateix, des del més íntim del seu ésser. Una cosa sobretot podem aprendre de la nostra experiència amb adolescents i joves: no és tant el que diem els adults allò que hi deixa empremta, sinó com els acompanyem a abordar les seves preguntes més profundes, no només les explícites, sinó també les implícites, les que no poden formular per si mateixos. Es tracta de promoure l’alfabetització afectiva: aprendre un vocabulari relacionat amb els seus estats d’ànim, sentiments i emocions.
Quin missatge vol transmetre aquest llibre?
Hem intentat mostrar la importància del paper dels educadors, les famílies i les persones consagrades a l’acompanyament de tots els joves. Un camí equilibrat d’educació en l’amor per a adolescents/joves no es pot centrar només en la transmissió científica de nocions relatives a aspectes psicològics, socials, culturals, anatòmics i fisiològics. També és imprescindible treballar a nivell de models de comportament, valors, ètica i espiritualitat, tant en els que duen a terme aquest tipus d’educació com en els destinataris mateixos.
Un dels criteris educatius al final del llibre fa referència a l’oportunitat d’acompanyar la singularitat i la diversitat, sense veure-les com a motiu d’exclusió. No és una tria òbvia. D’on ve aquesta obertura?
Educar per a una actitud d’acceptació en l’acompanyament de la singularitat i la diversitat és una tasca de tots els educadors i agents de pastoral. Créixer vol dir també eixamplar el cor, i l’educació hi condueix. El primer repte educatiu és acostar-se a la realitat social i evitar-ne la invisibilitat. El silenci és el que condueix al xantatge, a la doble moral, a les distorsions i al patiment de molts. El millor és acostar-se sempre a la realitat, cosa que significa lluitar contra la desinformació i els prejudicis. I és precisament en l’àmbit del que es considera “diversitat” on, com a educadors, ens hem de preparar per pronunciar una paraula assenyada i fonamentada enmig d’un mar de desinformació ideològica. No són suficients les bones intencions i l’experiència pròpia i dels qui m’envolten; necessitem una educació equilibrada, científica i actualitzada, sensible a la cultura actual, però també al missatge cristià ia la bona notícia que volem portar a tothom. Possibilitar la trobada amb la misericòrdia de Déu és una crida a tots els cristians perquè siguem promotors i facilitadors d‟aquest diàleg d’amor.
0 comentarios