Dins la campanya:“Un somni per a tu”, recordant el somni dels nou anys de Juanito Bosco, es convidava a “Somiar». He de reconèixer que, quan som capaços de somiar, els somnis, de vegades, es fan realitat, i en dono certesa, ja per segon any, he fet realitat aquest somni: Fer el Camí de Sant Jaume acompanyant un grup de reclusos de la presó de Jaén.

Sento la necessitat de compartir aquesta gran experiència, que la considero una autèntica benedicció de Déu, ja que em fa sentir més salesià.

Aquest any, en el pelegrinatge, hi han participat 80 interns de 10 Centres Penitenciaris de tot Espanya, acompanyats per capellans, voluntaris i funcionaris dels diferents Centres.

La peregrinació a Santiago, està enquadrada dins dels programes de reinserció que, des de la Pastoral Penitenciària, es promouen per ajudar i fomentar el canvi personal i despertar la solidaritat i acollida dels mateixos a la societat.

Així mateix, es pretenia afavorir que els interns poguessin gaudir d’espais naturals i a l’aire lliure. Canviar la rutina i el tedi de cel·les i murs de ciments per espais oberts i lliures que potenciés la trobada amb Déu i amb ells mateixos. I juntament amb això, fer una crida a la societat per normalitzar “la presó al carrer”, tractant de fer-la visible a la societat, i d’aquesta manera, bandejar el rebuig i els mites existents sobre els reclusos.

Cada centre partia des de diferents punts, segons la ruta que cadascú havia escollit, tenint com a punt de trobada del Monte del Gozo, i des d’allà iniciar plegats, l’entrada a Santiago de Compostela.

De Jaén hem recorregut el Camí Portugués de la costa, partint de Vigo, el dia 2 d’octubre per concloure’l el dia 8. Igual que l’any anterior, ha resultat una experiència enormement positiva en què han pogut gaudir d’un ambient de sana convivència posant en joc els valors de l’esforç , la solidaritat, la trobada humana i espiritual, i el perdó, que el Camí representa. Moments de pregària compartida en començar el dia i una petita però profunda reflexió en concloure la jornada.

Uns dels moments més impactant va ser quan anaven arribant els diferents grups al Monte del Gozo. La trobada, les salutacions, les cares de cansament, però plenes de felicitat, les paraules d’alè i d’ànim entre ells… Tot un conjunt d’emocions que ens va fer caminar, com un grup, cap a Santiago de Compostel·la. Amb els peus cansats, amb nusos a la gola, amb un sentiment profund de sentir-se lliures i acollits, i com un dels interns em manifestava entre llàgrimes: “per primera vegada he complert amb l’objectiu que m’he marcat”.

No menys emotiva va ser la Missa del Pelegrí. Veure’s celebrant amb tanta gent, i gent de tantes nacionalitats i tan diverses, va marcar profundament aquell moment, impregnat per l’encens de l’espectacular botafumeiro. No es pot oblidar, i dins aquesta celebració, l’ofrena que es va fer a l’Apòstol, en què es demanava l’energia moral i espiritual necessària per a la redempció personal, així com l’obertura de la societat a la dura realitat de la presó i la implicació més gran d’aquesta i dels poders públics als camins de reinserció social i la posada en joc de mesures alternatives a la privació de llibertat.

I perquè el pelegrinatge tingués una autèntic final el grup de Jaén es va desplaçar a Finisterre per contemplar l’espectacular posta de sol i reflectir-hi l’ocàs d’una vida passada per donar pas a una nova vida.

He de dir que ha estat: Un somni per a tu. El meu somni s’ha complert amb escreix. I després d’experimentar el tracte i l’afecte dels que m’acompanyaven, dic com a Don Bosco: Sou uns lladres, m’heu robat el cor.