La primera «paraula» que ofereix el cardenal a l’entrevista concedida recentment a Vatican News és un somriure. La mirada del cardenal se centra en dos dies. El primer és el del 9 d’octubre passat, quan l’Església es va enriquir amb dos nous sants amb la canonització de Giovanni Battista Scalabrini i Artémides Zatti. L’altre està vinculat a la data de l’11 d’octubre del 1962, dia de l’obertura del Concili Vaticà II. Dos moments subratlla el cardenal, gravats en la història i el futur de l’Església.

Parlant dels dos nous sants, explica que el bisbe i el salesià coadjutor són tots dos «homes de caritat». Aquestes dues figures són un estímul perquè tota l’Església recorri el “camí de la caritat”. Hi ha un camí que s’oposa a la “cultura del descart” i aquest camí, subratlla l’arquebisbe de Rabat, és la “cultura de la trobada”.

«Els cristians del Marroc, al nord d’Àfrica, ens definim -continua el cardenal- com el ‘sagrament de la trobada’: intentem promoure la trobada entre cristians i musulmans». “La convivència, en l’amistat, és possible: lluitem junts –explica el purpurat– per un món millor, construïm junts el Regne de Déu”. Aquest és un missatge que comparteix la petita Església del Nord d’Àfrica amb tota l’Església universal. “Som una Església petita, insignificant, però significativa perquè tenim un missatge per transmetre al món sencer”.

El cardenal Cristóbal López Romero, nascut el 1952 a Espanya, era un nen quan es va obrir el Concili Vaticà II: “Tenia deu anys i al col·legi salesià ens havien explicat el significat d’aquell esdeveniment extraordinari per a l’Església”.

“Seixanta anys després -subratlla- sóc testimoni de tots els canvis positius que va comportar el Concili”. Estudiant la història de l’Església, em van assenyalar que es va trigar més d’un segle per aconseguir allò que va indicar el Concili de Trent. «Crec que el Concili Vaticà II -subratlla l’arquebisbe de Rabat- encara necessita vint o quaranta anys» per arrelar-se més a la vida eclesial en la línia inspirada per l’Esperit Sant. «No és fàcil, però el Papa Francesc ens està ajudant a recuperar el Concili». És un desafiament per a tot cristià i per a totes les Esglésies locals posar en pràctica el Concili, que “no és caprici dels cardenals i bisbes, sinó una obra de l’Esperit Sant”.

«La nostra Església al nord d’Àfrica -observa l’arquebisbe de Rabat- ha posat en pràctica els ensenyaments conciliars sobre el diàleg interreligiós: després del Concili Vaticà II es va iniciar el diàleg amb altres religions». El Papa Francesc “ens ha donat un gran impuls per seguir aquest camí”, i encara que “queda molt per fer en aquest camp”, el del diàleg interreligiós és un exemple d’un dels fruits del Concili Vaticà II.

Un altre fruit és el d’una Església encarnada, d’una Església que esdevé veritablement tunisiana, marroquina, etc. Sant Pau va dir que volia ser jueu amb els jueus i grec amb els grecs”. A més, hi ha un altre fruit, apunta el cardenal, és la «centralitat de la Paraula de Déu». «Els catòlics del Marroc, on som una minoria, podem ser humilment testimonis que el Concili Vaticà II encara avui ens dóna importants orientacions».