«Dilexit nos», la quarta Encíclica de Francesc, reprèn la tradició i l’actualitat del pensament «sobre l’amor humà i diví del Cor de Jesucrist».

En aquesta novena Encíclica el Papa Francesc convida a renovar l’autèntica devoció al Cor de Jesús per no oblidar la tendresa de la fe, l’alegria de posar-se al servei i el fervor de la missió: perquè el Cor de Jesús ens impulsa a estimar i ens envia els germans.

«Ens va estimar», diu sant Pau referint-se a Crist (Rm 8,37), per fer-nos descobrir que d’aquest amor res «podrà separar-nos» (Rm 8,39)». Així comença la quarta Encíclica del Papa Francesc, titulada a partir de l’incipit Dilexit nos i dedicada a l’amor humà i diví del Cor de Jesucrist: El seu cor obert va davant nostre i ens espera sense condicions, sense exigir cap requisit previ per a estimar-nos i oferir-nos la seva amistat: Ell ens va estimar primer (cf. 1 Jn 4,10). Gràcies a Jesús ‘hem conegut i cregut l’amor que Déu ens té’ (1 Jn 4, 16)»

L’amor de Crist representat en el seu Cor sant

En una societat -escriu el Papa- que veu multiplicar-se «diverses formes de religiositat sense referència a una relació personal amb un Déu d’amor» mentre el cristianisme oblida sovint «la tendresa de la fe, l’alegria del lliurament al servei, el fervor de la missió de persona a persona» el Papa Francesc proposa un nou aprofundiment en l’amor de Crist representat al seu sant Cor i ens convida a renovar la nostra autèntica devoció recordant que al Cor de Crist «podem trobar tot l’Evangeli» (és al seu Cor on «finalment ens reconeixem i aprenem a estimar»).

El món sembla haver perdut el cor

Francesc explica que, trobant l’amor de Crist, «ens fem capaços de teixir llaços fraterns, de reconèixer la dignitat de tot ésser humà i de cuidar junts la nostra casa comuna», com ens convida a fer a les seves encícliques socials Laudato si ‘ i Fratelli tutti. I davant del Cor de Crist, demana al Senyor «que torni a tenir compassió d’aquesta terra ferida» i vesseu-hi «els tresors de la seva llum i del seu amor», perquè el món, «sobrevivint entre guerres, desequilibris socioeconòmics, consumisme i ús antihumà de la tecnologia, recuperi el més important i necessari: el cor».

En anunciar la preparació del document al final de l’audiència general del 5 de juny, el Pontífex havia deixat clar que ajudaria a meditar sobre els aspectes «de l’amor del Senyor que poden il·luminar el camí de la renovació eclesial; però també que poden dir alguna cosa significativa a un món que sembla haver perdut el cor». I això mentre se celebren els 350 anys de la primera manifestació del Sagrat Cor de Jesús a Santa Margarida Maria Alacoque el 1673, que es clausuraran el 27 de juny del 2025.

La importància de tornar al cor

Oberta per una breu introducció i dividida en cinc capítols, l’Encíclica sobre el culte al Sagrat Cor de Jesús recull, com es va anunciar al juny, «les precioses reflexions d’anteriors textos magisterials i d’una llarga història que es remunta a les Sagrades Escriptures, per tornar a proposar avui, a tota l’Església, aquest culte carregat de bellesa espiritual».

El primer capítol, «La importància del cor», explica perquè és necessari «tornar al cor» en un món on estem temptats de «convertir-nos en consumistes insaciables i esclaus dels engranatges d’un mercat». Ho fa analitzant el que entenem per «cor»: la Bíblia en parla com un nucli «que està darrere de totes les aparences» , un lloc on «no importa el que es mostri per fora ni el que s’oculti, aquí som nosaltres mateixos». Al cor condueixen les preguntes que importen: quin sentit vull que tingui la meva vida, les meves opcions o les meves accions, qui sóc jo davant de Déu.

El Papa assenyala que la devaluació actual del cor prové del «racionalisme grec i precristià, de l’idealisme postcristià i del materialisme», de manera que en el gran pensament filosòfic s’han preferit conceptes com «raó, voluntat o llibertat». I en no trobar lloc per al cor, «ni tan sols s’ha desenvolupat àmpliament la idea d’un centre personal» que ho pugui unificar tot, és a dir, l’amor. En canvi, per al Pontífex, cal reconèixer que «jo sóc el meu cor, perquè és el que em distingeix, em configura en la meva identitat espiritual i em posa en comunió amb els altres».

El món pot canviar a partir del cor

És el cor «el que uneix els fragments» i fa possible «qualsevol vincle autèntic, perquè una relació que no es construeix amb el cor és incapaç de superar la fragmentació de l’individualisme». L’espiritualitat de sants com Ignasi de Loiola (acceptar l’amistat del Senyor és cosa del cor) i sant John Henry Newman (el Senyor ens salva parlant-nos al cor des del seu Sagrat Cor) ens ensenya, escriu el Papa Francesc, que «davant del Cor de Jesús, viu i present, la nostra ment, il·luminada per l’Esperit, comprèn les paraules de Jesús». I això té conseqüències socials, perquè el món pot canviar “a partir del cor”.

«Gestos i paraules d’amor»

El segon capítol és dedicat als gestos i paraules d’amor de Crist. Els gestos amb què ens tracta com a amics i mostra que Déu «és proximitat, compassió i tendresa» es veuen en les trobades amb la samaritana, amb Nicodem, amb la prostituta, amb l’adúltera i amb el cec del camí (35). La seva mirada, que «escruta el més profund del teu ésser», mostra que Jesús «presta tota la seva atenció a les persones, a les seves preocupacions, al seu patiment». De manera que «admira les coses bones que reconeix en nosaltres», com en el centurió, encara que els altres les ignorin. La seva paraula d’amor més eloqüent és estar «clavat a la Creu», després de plorar pel seu amic Llàtzer i patir a l’Hort de les Oliveres, conscient de la seva mort violenta «a mans d’aquells que tant estimava».

El misteri d’un cor que va estimar tant

Al tercer capítol, «Aquest és el Cor que tant va estimar», el Pontífex recorda com l’Església reflexiona i ha reflexionat en el passat «sobre el sant misteri del Cor del Senyor». Ho fa referint-se a l’Encíclica Haurietis aquas, de Pius XII, sobre la devoció al Sagrat Cor de Jesús (1956). Aclareix que «la devoció al Cor de Crist no és l’adoració d’un òrgan separat de la persona de Jesús», perquè adorem «Jesucrist sencer, el Fill de Déu fet home, representat en una imatge seva en què destaca el seu cor» . La imatge del cor de carn, subratlla el Papa, ens ajuda a contemplar, en la devoció, que «l’amor del Cor de Jesucrist no només inclou la caritat divina, sinó que s’estén als sentiments de l’afecte humà». continua Francesc citant Benet XVI, conté un «triple amor»: l’amor sensible del seu cor físic «i el seu doble amor espiritual, l’humà i el diví», on trobem «allò infinit en allò finit».

El Sagrat Cor de Jesús és una síntesi de l´Evangeli

Les visions d’alguns sants particularment devots del Cor de Crist – precisa Francesc – «són bells estímuls que poden motivar i fer molt bé», però «no són una cosa que els creients estiguin obligats a creure com si fossin la Paraula de Déu». Així, el Papa recorda a Pius XII que no es pot dir que aquest culte «degui el seu origen a revelacions privades».

Al contrari, «la devoció al Cor de Crist és essencial a la nostra vida cristiana, ja que significa la plena obertura de la fe i de l’adoració al misteri de l’amor diví i humà del Senyor, fins al punt que podem afirmar una vegada més que el Sagrat Cor és una síntesi de l´Evangeli».

Tot seguit, el Pontífex convida a renovar la devoció al Cor de Crist també per contrarestar «les noves manifestacions d’una “espiritualitat sense carn” que es multipliquen a la societat». Cal tornar a la «síntesi encarnada de l’Evangeli» davant de «comunitats i pastors centrats només en activitats externes, reformes estructurals desproveïdes d’Evangeli, organitzacions obsessives, projectes mundans, pensament secularitzat, en diverses propostes presentades com a exigències que de vegades es pretén imposar a tots».

L’experiència d’un amor que dóna de beure

En els dos darrers capítols, el Papa Francesc destaca els dos aspectes que «la devoció al Sagrat Cor ha de mantenir units per continuar alimentant-nos i apropant-nos a l’Evangeli: l’experiència espiritual personal i el compromís comunitari i missioner». A la cambra, «L’amor que dóna de beure», rellegeix les Sagrades Escriptures i, amb els primers cristians, reconeix Crist i el seu costat obert en «aquell a qui van traspassar», a què Déu es refereix a si mateix a la profecia del llibre de Zacaries. Una font oberta per al poble, per satisfer la seva set de l’amor de Déu, «per rentar el pecat i la impuresa». Diversos Pares de l’Església van esmentar «la nafra del costat de Jesús com a font de l’aigua de l’Esperit», sobretot sant Agustí, que «va obrir el camí a la devoció al Sagrat Cor com a lloc de trobada personal amb el Senyor». A poc a poc, aquest costat ferit, recorda el Papa, «va arribar a assumir la figura del cor», i enumera diverses santes dones que «van explicar experiències de la seva trobada amb Crist, caracteritzades pel descans al Cor del Senyor». Entre els devots dels temps moderns, l’encíclica parla en primer lloc de sant Francesc de Sales, que representa la seva proposta de vida espiritual amb «un cor travessat per dues fletxes, tancat en una corona d’espines» .

Les aparicions a santa Margarida Maria Alacoque

Sota la influència d’aquesta espiritualitat, santa Margarida Maria Alacoque relata les aparicions de Jesús a Paray-le-Monial, entre finals de desembre de 1673 i juny de 1675. El nucli del missatge que se’ns transmet es pot resumir en aquelles paraules que va sentir santa Margarida: «Heus aquí aquell Cor que tant va estimar els homes i que no va escatimar res fins a esgotar-se i consumir-se per donar-los testimoni del seu Amor».

Teresa de Lisieux, Ignacio de Loyola i Faustina Kowalska

De Santa Teresa de Lisieux, el document recorda haver cridat Jesús «Aquell el cor del qual bategava a l’uníson amb el meu» i les seves cartes a la seva germana Sor Maria, que ajuden a no centrar la devoció al Sagrat Cor «en un aspecte dolorós», el dels que entenien la reparació com a «primàcia dels sacrificis», sinó en la confiança «com la millor ofrena, agradable al Cor de Crist».

El Pontífex jesuïta també dedica alguns passatges de l’Encíclica al lloc del Sagrat Cor en la història de la Companyia de Jesús, subratllant que en els seus Exercicis Espirituals, Sant Ignasi de Loiola proposa a l’exercitant «entrar al Cor de Crist» en un diàleg de cor a cor. El desembre de 1871, el pare Beckx va consagrar la Companyia al Sagrat Cor de Jesús, i el pare Arrupe ho va tornar a fer el 1972. Les experiències de santa Faustina Kowalska, es recorda, tornen a proposar la devoció «amb un fort accent a la vida gloriosa del Ressuscitat i en la misericòrdia divina» i, motivat per elles, sant Joan Pau II també «va vincular íntimament la seva reflexió sobre la misericòrdia amb la devoció al Cor de Crist». Parlant de la «devoció de consolació», l’Encíclica explica que davant els signes de la Passió conservats pel Cor del Ressuscitat, és inevitable «que el creient vulgui respondre» també «al dolor que Crist va acceptar suportar per tant amor». I demana «que ningú no es burli de les expressions de fervor creient del poble fidel de Déu, que en la seva pietat popular busca consolar Crist». Perquè aleshores «desitjosos de consolar-lo, sortim consolats» i «també nosaltres puguem consolar els qui es troben en tota mena d’afliccions».

La devoció al Cor de Crist ens envia als germans

El cinquè i darrer capítol, “Estimar per amor”, aprofundeix en la dimensió comunitària, social i missionera de tota autèntica devoció al Cor de Crist, que, en “portar-nos al Pare, ens envia als germans”. De fet, l’amor als germans és el «gest més gran que podem oferir-li a Ell a canvi d’amor».

Mirant la història de l’espiritualitat, el Pontífex recorda que el compromís missioner de sant Carles de Foucauld en va fer un «germà universal»: «deixant-se modelar pel Cor de Crist, va voler acollir al seu cor fratern tota la humanitat patint» . Francesc parla després de «reparació», com explicava sant Joan Pau II: «oferint-nos junts el Cor de Crist, «sobre les ruïnes acumulades per l’odi i la violència, es pugui construir la civilització de l’amor tan anhelada, el regne del Cor de Crist».

La missió d’enamorar el món

L’Encíclica recorda novament amb sant Joan Pau II que «la consagració al Cor de Crist «s’ha d’assimilar a l’acció missionera de l’Església mateixa, perquè respon al desig del Cor de Jesús de propagar al món, a través dels membres del seu Cos, el lliurament total al Regne». En conseqüència, a través dels cristians, «s’escamparà l’amor al cor dels homes, perquè s’edifiqui el Cos de Crist que és l’Església i es construeixi també una societat de justícia, pau i fraternitat». Per evitar el gran risc, subratllat per sant Pau VI, que a la missió «es diguin moltes coses i es facin moltes coses, però no es pugui provocar la feliç trobada amb l’amor de Crist», necessitem «missioners en l’amor, que encara es deixin conquerir per Crist».

L’oració de Francesc

El text conclou amb aquesta oració de Francesc:

«Demano al Senyor Jesús que del seu sant Cor brotin per a tots nosaltres rius d’aigua viva per guarir les ferides que ens infligim, per enfortir la nostra capacitat d’estimar i servir, per impulsar-nos a aprendre a caminar junts cap a un món just, solidari i fratern. Això fins que celebrem junts amb alegria el banquet del regne celestial. Allí estarà Crist ressuscitat, que harmonitzarà totes les nostres diferències amb la llum que brolla sense parar del seu Cor obert. Beneït sigui sempre!».