Vaticà – L’Església marroquina en camí sinodal, el relat del Cardenal López Romero, SDB

(ANS – Ciutat del Vaticà) –

L’Església a Àfrica és una Església en camí i oberta a acollir les «diferències culturals»: «Com a Família Sinodal de Déu a Àfrica, som una Església que aprèn. No caminem sols: tenim coses que podem aprendre dels altres». Així, els bisbes africans, reunits el mes de març passat a Addis Abeba, van escriure al seu document final el seu desig de creixement «espiritual», obert a la sinodalitat. Partint d’aquestes conclusions, el cardenal salesià Cristóbal López Romero, arquebisbe de Rabat, participant al Sínode dels Bisbes a Roma, relata com es va desenvolupar el procés sinodal al Marroc.

«Al Marroc -va començar el cardenal salesià- hem viscut el Sínode amb una doble intensitat. Participem al Sínode de la Sinodalitat, convocat pel Papa Francesc, però alhora també vivim el desenvolupament del segon Sínode diocesà, que ja havia estat convocat amb anterioritat. La pregunta que ens vam proposar respondre en aquest sínode diocesà va ser: “Seguint Crist, quina Església volem per a la diòcesi de Rabat avui?”. La participació va ser bona, encara que ens hagués agradat implicar més cristians d’altres confessions i musulmans . Durant un any, i en diferents etapes, vam respondre al que se’ns demanava per al Sínode de la Sinodalitat, cosa que ens va permetre comprendre què és un sínode, què és la sinodalitat i tenir una experiència sinodal concreta i pràctica”.

Quin és el fruit d’aquesta experiència sinodal per a l’Església al Marroc?

Un primer fruit, evident i molt satisfactori, va ser trobar-nos, conèixer-nos i conèixer-nos millor. Som pocs cristians a la diòcesi (potser vint-i-cinc mil), però procedim de més de cent nacionalitats dels cinc continents, cosa que fa comprendre el gran desafiament que suposa viure en comunió des d’aquesta diversitat d’origen, cultura, formació…

Un altre fruit va ser donar a tots els cristians l’oportunitat d’expressar-se, de compartir les seves històries personals, de fe, les alegries i les penes, les dificultats i els èxits. Alguns van assenyalar que era la primera vegada que podien parlar davant d’un grup que els escoltava amb atenció i interès.

Finalment, entre les primícies, podem dir que hem constatat certs trets de la nostra Església, que caracteritzen o haurien de caracteritzar les nostres comunitats: estar composta per persones de pas (que passen una breu temporada al Marroc); ser una Església que surt i practica el diàleg ecumènic i interreligiós; la dimensió samaritana que ens porta a ajudar els més necessitats; i la formació permanent que tots necessitem.

Per què és significativa la presència de l’Església al Marroc?

Perquè som, o si més no ho intentem, la presència d’un missatge que pot ser vàlid per a l’Església universal i el món sencer. Per exemple: volem dir a lEsglésia universal que és possible viure la comunió des de les diferències i construir la unitat des de la diversitat. L’objectiu i la missió de l’Església no és atacar-se a si mateixa, sinó anunciar i construir el Regne de Déu al món. I, com va dir el Papa Francesc a la Catedral de Rabat el 2019, no és un problema ser pocs; el problema seria ser insignificants, ser sal que ha perdut el sabor de l’Evangeli, ser una llum que ja no il·lumina ningú.

Quina serà la contribució de l’Església a l’Àfrica al Sínode?

La contribució de l´Església a l´Àfrica en el proper Sínode dels Bisbes és la del testimoniatge d´una Església viva, dinàmica, jove i entusiasta, generalment compromesa amb el poble, amb l´objectiu del desafiament de la inculturació de l´Evangeli en les diferents cultures africanes. Això es pot fer a través del reconeixement humil que cal lluitar per desfer-se de modes de funcionament molt clericals i poc sinodals, donant molt més espai i importància a les estructures participatives, des del SCEAM (Simposi de Conferències Episcopals d’Àfrica i Madagascar) fins els Consells Pastorals Parroquials, passant per les estructures diocesanes.

Com va ser l’experiència dels joves marroquins a la Jornada Mundial de la Joventut de Lisboa?

Malauradament, no hi va haver joves marroquins a Lisboa, perquè la JMJ és un esdeveniment cristià i els joves marroquins són musulmans. Mentre que els joves catòlics del Marroc, tots estrangers, no van ser-hi per raons econòmiques i per les dificultats lligades a la desastrosa, estreta de mires i egoista política migratòria de la Unió Europea; em refereixo en particular a la “concessió de visats”.

Quin ajut ofereix l’Església als immigrants?

Farien falta diverses pàgines per descriure tot allò que l’Església fa per les persones en moviment que, en el nostre cas, procedeixen gairebé totes de països subsaharians i estan al Marroc esperant arribar a Europa. Intentem aplicar els quatre verbs que el Papa Francesc ens ha donat als seus missatges: acollir, protegir, promoure i integrar. Podem fer molt amb els dos primers, però poc amb el tercer, perquè la promoció porta temps i les persones en situació migratòria només estan de pas, per la qual cosa és comprensible que la integració al Marroc els interessi poc.

Com que els nostres mitjans són limitats, hem d’escollir amb cura els destinataris de l’ajuda que prestem: malalts, menors no acompanyats i dones embarassades o amb infants petits. Intentem acollir tots els que acudeixen a les parròquies i altres punts d’intervenció i orientar-los perquè es puguin beneficiar dels serveis educatius i sanitaris de l’Estat marroquí, així com d’altres serveis oferts per fundacions i associacions.