Aquest vídeo reportatge realitzat pel Telenotícies de TV3, mostra de primerà mà com els Salesians, a través de la seva parròquia Sant Bernat de Claravall i de Cruïlla, la seva Plataforma Social, fan un treball de primera línia amb les persones en situació de més vulnerabilitat.

«Tinc un honor: soc el seu tiet!». Ho exclama orgullós el rector de la parròquia de Ciutat Meridiana, mentre abraça l’Hicham, un jove marroquí que acaba de perdre el seu germà gran, en Bachir, per suïcidi. Tots dos vivien al carrer. Encara amb el dol molt recent, i perquè tingui una mica de tranquil·litat, el rector l’espera cada dia a les vuit del vespre i li obre les portes de l’església. S’hi podrà estar el temps que necessiti. «Sobretot quan arriba l’hivern no tenim fetge per deixar-los al carrer. I aleshores, els que podem, els acollim», diu Domènec Valls, el rector de l’església de Sant Bernat de Claravall.

A més de l’Hicham, des de ja fa unes setmanes acullen tres nois més que també es trobaven en situació de carrer. «Què pots fer? Fer costat. I que puguin parlar». L’Hicham, de fet, era a Barcelona des de feia molt pocs dies. Havia vingut expressament per estar amb el seu germà. En Bachir dormia al ras des de feia mesos. En total, calculen que ara mateix uns 50 joves migrants malviuen al barri en diversos assentaments. Alguns, situats en zones d’accés molt perillós, sota el pont de l’autopista del Vallès i al costat de vies ràpides.

«No havia passat mai, a la zona nord», diu Mariano Hernando, educador social del centre Cruïlla dels Salesians. «Venen del centre de Barcelona perquè no s’hi troben a gust i volen un lloc més tranquil. Aquí, prop de la muntanya, s’hi troben molt millor».

Pisos buits i joves al carrer

La imatge de portes tapiades, maons a les finestres i velles cintes policials en blocs de pisos es repeteix a Ciutat Meridiana. És el rastre dels desnonaments al barri, on un terç dels immobles són propietat dels bancs. «Pisos sense gent, on s’ha vist? Els pisos són per a famílies», reivindica Hernando, mentre recorda la Mina, una veïna que va ser desnonada amb els seus fills fa uns mesos i de qui ara n’ha perdut la pista.

L’Imad, en Said i l’Abdullatif han trobat una casa abandonada on se senten més segurs i almenys no dormen al ras. «Som quatre nois», diu en Said, de 25 anys. «Vam obrir la porta de la casa i vam anar traient la runa que hi havia». «Barcelona és una ciutat gran, on és més fàcil aconseguir coses per viure… Et pots buscar bé la vida», explica l’Abdullatif, de 36 anys. Tots ells provenen del Marroc i han arribat a Catalunya després d’un llarg periple migratori. Primer van volar fins a Turquia, on, a diferència d’Espanya, ho poden fer perquè poden aconseguir un visat. I després van travessar Europa sencera en tren, autobús o fins i tot a peu. No s’esperaven, però, que en arribar haurien de dormir a la intempèrie.

«No estic a gust…», diu l’Imad, de 26 anys. «Ara ve el fred, tothom ho passaria malament amb aquestes condicions, sense llum, sense aigua. No hi ha seguretat, al carrer». I així han de passar tres anys, des que s’empadronen, fins que poden optar al primer permís de treball. És la mateixa història que es repeteix des de fa anys i que els empeny a l’exclusió i la irregularitat.

«És evident que si acompanyem i invertim més en l’acompanyament d’aquests joves, això té un retorn. Però també hi ha unes qüestions que s’han de resoldre a nivell normatiu que estan fent d’obstacle», diu Sònia Fuertes, comissionada d’Acció Social de l’Ajuntament de Barcelona.

Des del centre Cruïlla, però, troben a faltar més implicació de les administracions. «Fem el que podem, però necessitem més diners, més recursos, més mans. Les ganes ja les posem nosaltres», reclama Juanfra Carrasco, educador social del centre Cruïlla. Alguns dels joves tenen més sort. Mentre esperen la possibilitat de regularitzar-se, estudien i arreglen bicicletes per a la gent del barri a les instal·lacions de la parròquia.

O l’Anouar, de 26 anys, que viu en un pis que el propietari li ha llogat a un preu assequible, obviant els preus actuals del mercat. Des d’aquí, no oblida els mesos que ha passat al carrer. «Per mi és tan normal pensar en la mort… Perquè dius, què faré, no valc gens, no tinc res, què perdré… Si no estàs fort, penses en la possibilitat de suïcidar-te», explica.

El cos d’en Bashir va ser repatriat una setmana després de la seva mort, a finals de setembre, gràcies al fet que la mesquita del barri va aconseguir reunir 3.000 euros de donacions de la comunitat islàmica. I també el barri l’ha recordat perquè la seva mort no caigui en l’oblit. «Quants més han de morir per l’abandonament i la no acollida digna?», escrivien en una pancarta.