A la vida sempre cal caminar i si caus necessites ajuda per aixecar-te. És un entrenament constant perquè res al món no és gratuït, excepte l’amor de Jesús. Aquest és el mandat que el Papa Francesc confia als joves, prop d’un milió i mig, que van omplir el grandiós Parc Tejo de Lisboa, i que ja han començat, des de darrera hora del matí, a instal·lar-se amb matalassos, sacs de dormir, mantes tèrmiques però també botigues d’acampada per a la Vigília de la JMJ, penúltim acte d’una setmana de trobades a terra portuguesa. Van arribar al Campo da Graça, el Camp de Gràcia, després d’uns vuit a deu quilòmetres de marxa, envaint pacíficament però alegrement els carrers de la capital.
Abans de l’arribada del Papa, davant del gran escenari blanc que sembla una onada blanca del mar o una gran duna de sorra, els joves es reuneixen, s’abracen, es fan fotos amb la Creu de la JMJ. Al voltant de les 18:00, al riu Trancao, que divideix en dos el Parque do Tejo, arriben els símbols de la JMJ, la Creu i l’Icona de La nostra Senyora Salus Populi Romani, acompanyats de diverses altres embarcacions decorades. Va ser inevitable escoltar l’himne de la JMJ Felizes, del sacerdot jesuïta Miguel Pedro Melo, amb música de Miguel Tapadas. Avions de combat de la Força Aèria solquen el cel mentre el Papa arriba a l’escenari.
A la primera part de la Vigília, un espectacle de música i dansa contemporànies va explicar la història d’una jove que es va deixar interpel·lar per Déu i com això va canviar la seva vida, contagiant tots els que va conèixer. Inspirant-se en el lema d’aquesta JMJ, «Maria es va alçar i va partir sense demora” (Lc. 1,39), es va mostrar un paral·lelisme entre allò representat i la història de La nostra Senyora. Sota la direcció artística de Matilde Trocado, la coreografia va retratar el desig de seguir lloant Déu i servint els altres en tornar a casa, la trobada escenificada a la primera part de la Vigília es va fer real i concreta a la segona, amb l’adoració al Santíssim Sagrament.
La representació va incloure dos testimonis. El Pare Antonio Ribeiro de Matos va parlar del seu compromís de portar als altres l’alegria «inagotable» de trobar Crist i ser trobat per Ell. Jesús sempre va estar present a la seva vida, però fins i tot quan s’acostava a l’Església, sempre estava centrat en si mateix. Però un accident de cotxe a causa d’un atac de son i la por de morir el van fer adonar-se que la vida que havia viscut “no valia la pena”. Així que va ingressar al seminari l’any següent, el 2019, i llavors va ser ordenat sacerdot. «En la meva fragilitat -va explicar el pare Antoni- vaig poder reconèixer com Jesús i l’Església m’estimen i caminen amb mi, i va créixer el desig de portar aquesta experiència als altres.» Marta, per la seva banda, té divuit anys i procedeix de Cabo Delgado, al nord de Moçambic, lloc que des de fa cinc anys és escenari de la barbàrie de grups armats i extremistes. Mai, enmig de tant de patiment», ha conclòs, «hem perdut l’esperança que un dia tornarem a reconstruir les nostres vides».
Tot seguit, el discurs del Papa es va convertir immediatament en un diàleg amb els joves. El Pontífex explica el profund significat del gest de Maria, que per atrapar la seva cosina «es va aixecar i se’n va anar de pressa», tot i que acabava de rebre l’anunci de l’àngel. La Verge, subratlla el Papa, «en comptes de pensar-hi, pensa en l’altre», en la seva cosina, perquè «l’alegria és missionera», no és per a un mateix, sinó per portar alguna cosa als altres. Francesc ho reitera diverses vegades, demanant als joves que ho repeteixin: hem de portar alegria als altres, recordant que també altres ens han preparat per rebre-la. Són les persones que han portat llum a les nostres vides: pares, avis, amics, sacerdots, religiosos, catequistes, animadors, professors, i el Papa Francesc demana als joves un moment de silenci per recordar-los. Són les «arrels de l’alegria», perquè l’alegria que cal portar no ha de ser passatgera o momentània, sinó que ha de «crear arrels». I això no passa als confins d’una biblioteca, sinó que s’ha de cercar i descobrir en el diàleg amb els altres.
El Papa adverteix també contra el cansament: de vegades passa que un «llença la tovallola» i no té ganes de fer res, i llavors deixa de caminar i cau. A la vida, però, el fracàs no és el final. L’important, recorda citant una cançó de les tropes alpines, és no quedar-se caigut, tancant la vida a l’esperança. En aquest cas, l’únic que cal fer és ajudar a aixecar els que cauen”. És una frase que el Papa ha repetit sovint i que demana als joves que completin entre aplaudiments: l’única manera de mirar cap avall una persona és ajudar-la a aixecar una vegada més.
Per fer tot això, reitera el Papa, cal formació, com la que hi ha darrere una porteria en un partit de futbol. «No hi ha un curs que ens ensenyi a caminar per la vida», subratlla Francesc, «ho aprenem dels nostres pares, ho aprenem dels nostres avis, ho aprenem dels nostres amics, presos de la mà.» La invitació del Papa és a caminar amb una meta i a entrenar-se cada dia de la vida, perquè «res no és gratis. Tot es paga». «Només hi ha una cosa gratuïta», recorda: l’amor de Jesús.
Amb això i amb ganes de caminar, la invitació als joves és a no tenir por, a mirar les arrels sense por.
Fotografia portada: Flickr Lisboa 2023
0 comentarios