Hi ha històries que mereixen ser llegides i compartides perquè arribin tan lluny com sigui possible. La d’Asmaa n’és una. A la Fundació Don Bosco li omple d’emoció compartir les paraules, el relat de la seva vida explicada en primera persona.

Aquí va la seva història contada en primera persona:

«Per on començo? Pel dia que vaig anar a inscriure’m a un curs o pel dia en què vaig descobrir gràcies a Don Bosco la meva vocació al turisme?

El primer dia que vaig arribar a Don Bosco va ser a principis de març del 2019, amb la intenció d’inscriure’m en cursos amb què poder treballar i reforçar el meu espanyol, a més de tenir possibilitat de conèixer nova gent.

Gràcies a una amiga, em vaig informar sobre la Fundació Don Bosco. Em va comentar que allà hi havia diversos cursos i que segur que m’ajudarien a trobar feina.

El meu primer apropament a Don Bosco va ser la realització d’un curs. No estava gaire segura si m’agradaria aquest sector, però a dia d’avui no me’n penedeixo, ja que vaig ser seleccionada per treballar un cop acabades les pràctiques.

Gràcies a l’interès que tenia sobre els idiomes, vaig començar a cercar una mica més sobre el sector turístic. Vaig descobrir que la Facultat de la Merced disposava d’un grau de turisme. Des que vaig arribar a Espanya tenia clar que volia formar-me, encara que, certament, mai no vaig imaginar que seria en aquesta àrea.

A l’octubre 2019, Don Bosco em va ajudar a fer la meva matrícula de grau, començant aquesta nova etapa amb il·lusió. Des de llavors, seguia anant a Don Bosco per informar-los de noves notícies.

A finals del 2019, em vaig inscriure en un projecte anomenat «acompanyament», des del qual anava molt sovint a la Fundació per participar en activitats i tallers.

Transcorreguts dos anys, em van oferir la possibilitat d’incorporar-me al pis de Buzzetti. Des que vaig entrar al pis vaig sentir que era casa meva, ja que els meus companys van ser molt bons amb mi. Aquí he après el sentit de compartir, com ser bona companya, he après ajudar i donar sense esperar res a canvi.

Dia rere dia, m’he sentit afortunada de pertànyer i tenir l’oportunitat de viure a Buzzetti. Per això, vull donar les gràcies a tots els meus companys ia tot Don Bosco. Gràcies per deixar-me conèixer, no us oblidaré en tota la meva vida.

Això no és un comiat. Encara segueixo sent una noia de Buzzetti, però arribarà el dia en què m’hauré d’emancipar. Aquest és l’objectiu principal d’aquest projecte meravellós. Això sí, mai no deixaré el contacte amb Don Bosco.

El meu lema: Donar sense esperar res a canvi”.