En una visita per Catalunya, la seva terra natal, conversem amb ell sobre els dos darrers anys de guerra al nord d’Etiòpia, amb aspecte d’arribar al final aviat.

Pregunta.- Els mitjans de comunicació parlen constantment de la guerra a Ucraïna, però gairebé ni una paraula d’Etiòpia. Com et fa sentir aquesta situació?

Resposta.- Quan va esclatar la guerra el novembre del 2020 al nord d’Etiòpia, aquesta va ocupar un cert espai als mitjans de comunicació i algunes nacions i organismes internacionals es van interessar i van oferir la seva ajuda. Però amb el pas dels dies i amb l’inici de la guerra a Ucraïna el conflicte al Tigray va deixar de ser notícia. Aquests dos anys, per a la regió del Tigray i també en part per a la resta del país, han suposat un gran patiment per a molta gent: guerra, gana, manca de medicines i assistència mèdica, tancament d’escoles i universitats, incorporació a files de molts joves… Però és un fet que la fi de les hostilitats ha estat possible amb la intervenció d’organismes internacionals. La comparació amb el tracte donat a la guerra amb Ucraïna no em concerneix.

P.- La vostra comunitat, al Tigray, està situada a la zona més afectada per la guerra. Quines són les necessitats de la gent?

R.- Un doctor de l’hospital més important de Makallé deia en un programa de la TV local: “Nosaltres, com a metges, som aquí per salvar vides, però la realitat és que només ens queda esperar el dia en què moriran aquestes persones a les que no podem ajudar”. Aquest testimoni reflecteix la duresa viscuda durant aquests dos anys de setge i guerra. La manca d’aliments i medicines juntament amb l’absència de comunicacions ha marcat la vida de la majoria de persones, i no només dels més pobres. Han estat anys de gana amb morts i desnutrició, especialment visible en nens i nenes.

A causa de la inseguretat i la destrucció produïdes per atacs per terra i aire, moltes famílies han emigrat i viuen en camps de refugiats al mateix país o al Sudan. Cal facilitar-los la tornada a casa i ajudar-los a refer les seves vides.

P.- I com us heu organitzat per donar resposta a les necessitats?

R.- Igual que altres entitats civils i religioses, la diòcesi d’Adigrat, amb el seu bisbe al capdavant, les comunitats salesianes i d’altres religiosos i religioses hem estat a prop de la gent amb la nostra presència i, quan ha estat possible, repartint aliments amb subsidis rebuts a través de la nostra comunitat provincial d’Adis Abeba i del Programa Mundial d’Aliments de Nacions Unides. Acollint la gent, rebíem el seu agraïment amb expressions com aquesta: “No venim pel que ens pugueu donar, sinó perquè aquí a Don Bosco ens sentim segurs i estimats”.

P.- Com els ha afectat als més joves tota aquesta situació?

Les escoles i universitats han estat tancades durant tres anys, primer per la pandèmia i després per la guerra, afectant el futur dels infants i joves i de tot el país. Molts joves de la regió s’han vist obligats a enrolar-se com a soldats.

Les comunitats salesianes a Etiòpia i Eritrea, amb 106 membres i molts laics, treballen a col·legis, parròquies, centres juvenils i obres socials. La joventut ha evolucionat i sent la necessitat de qualificació per poder accedir a un bon nivell de vida, però pateix les conseqüències de la situació present. Això explica que hi hagi molta emigració sense planificació i en condicions no segures. La manca de feina després dels estudis fa que molts aspirin a traslladar-se a l’estranger i augmentar així el nombre d’etíops a la diàspora.

P.- Encara et veig en forma, però els anys van sumant. El teu camí continua a Etiòpia?

P.- Els 36 anys que porto a Etiòpia han representat per a mi un enriquiment personal –és molt més el que he rebut que el que he pogut donar– i això fa que, malgrat la meva edat i de trobar-me a Espanya durant uns mesos , vulgui tornar. Puc oferir la meva presència i poca cosa més, però crec que és del que tenen més necessitat la gent i particularment els joves: una presència amorosa feta de proximitat i convivència a imitació de Jesucrist i Don Bosco.

P.- Tanca els ulls i demana un desig a Déu per a aquest poble que tant estimes.

R.- El meu desig és que tots al país ens posem a treballar per refer les ferides, basar la pau en la justícia i la convivència en fraternitat respectant la Constitució i els valors viscuts per les diverses religions que la gent professa i el respecte entre les diferents ètnies. Expressat en forma de pregària demanaria que es realitzin les paraules del salmista: “Etiòpia estendrà les mans a Déu” (Salm 67/68).

No vull acabar l’entrevista sense donar les gràcies per la solidaritat de l’Espanya salesiana, que a través de les ONGD Bosco Global, Jóvenes y Desarrollo i també amb Misiones Salesianas, continuen recolzant els nostres projectes al país.